Quan no hi ha ningú al mirall

ESTIC sol i no hi ha ningú al mirall. La frase de Jorge Luis Borges encarna millor que cap altra el que és l’exili, ja sigui interior o exterior. En els tres mesos a Brussel·les, Carles Puigdemont ha aconseguit ser present de forma permanent en els mitjans de comunicació, no només en els catalans. La capacitat d’inventar-se nous escenaris ha estat prodigiosa. I sobretot ha aconseguit guanyar les eleccions amb una formació sortida del no-res on hi havia més amics i coneguts que militants del PDECat o de l’antiga CDC. Puigdemont ha estat capaç de concentrar totes les mirades. I fins i tot de fer dubtar els serveis d’intel·ligència sobre si tindria un pla per aparèixer al mig del Parlament el dia de la investidura. Com si fos un heroi de Marvel o un escapista com el gran Houdini.

La seva peripècia ha desconcertat tant els seus socis com els seus adversaris polítics. Fins que ahir una càmera de Telecinco va descobrir en l’enregistrament d’un acte a la capital belga Toni Comín repassant uns missatges enviats per Puigdemont al seu iPhone, que es podien llegir perfectament. Què deien aquests missatges escrits després de l’ajornament del ple del Parlament? Doncs que “això s’ha acabat”, que els seus els han sacrificat –almenys a ell– i que el pla de la Moncloa està triomfant. I que només espera que els que són a la presó puguin sortir perquè, si no, el ridícul serà històric. Conclou que en el futur li tocarà dedicar la seva vida a la defensa pròpia, per “les calúmnies, rumors i mentides” que han dit de la seva persona.

La suspensió del ple va ser sentida com una derrota per Puigdemont, que experimenta la pressió de la classe política catalana per tornar a una certa normalitat, que permeti recuperar l’autogovern i les institucions. Més tard es va excusar: “Soc humà i hi ha moments en què jo també dubto”. Però van ser més els que ahir van dubtar que la seva estratègia encara tingui recorregut.