Biografies presidencials

Francesc-Marc Álvaro escriu: “Amb totes les febleses de ser un successor triat a dit i amb totes les fortaleses d’haver passat set anys a l’oposició, Artur Mas va intentar transformar el seu lideratge fred i també gerencial en un lideratge calent i èpic i va semblar –en alguns moments– capaç de trobar un equilibri entre Prat de la Riba i Macià”.

El primer president de la Generalitat contemporània va ser Francesc Macià, i la seva trajectòria aventurera i el seu tarannà d’heroi popular van impregnar el càrrec d’una manera tan forta, que els seus successors han notat la figura de l’Avi com una influència sempre present. Lluís Companys, el seu successor, no va tenir més remei que imitar-lo en certs aspectes, per tal que el vestit presidencial fos creïble. Potser cal cercar en l’escàs poder polític que ha tingut Catalunya el fet que la figura del president gaudeixi d’una sobrecàrrega simbòlica. Des de Macià, és un càrrec executiu, però és, alhora, un càrrec per damunt del Govern, proper al que seria el president d’una mena de República, amb tot el que això implica des del punt de vista representatiu i institucional.

Després del període de Josep Irla, que va assumir la presidència en el primer exili, Josep Tarradellas va construir-se com una contrafigura de Macià. Allí on l’exmilitar convertit al separatisme posava vibració èpica, l’home de Saint-Martinle-Beau va posar-hi pragmatisme i paciència. Quan Tarradellas torna a Catalunya, a finals del 1977, la seva principal obsessió és ser reconegut com a president d’una institució que els vencedors de la guerra s’havien carregat. La seva gran jugada va ser vincular el restabliment de la Generalitat al seu reconeixement, tot saltant per damunt de la legalitat franquista i connectant el passat i el present, davant d’una ciutadania que, en general, no sabia qui era aquell veterà. He escrit abans que Tarradellas era un pragmàtic, però també era un líder aferrat als símbols. Conscient que no tenia cap poder, el vell polític republicà havia de col·locar els símbols en primer terme, i això començava per ell mateix i la representació del seu honorable càrrec. Tarradellas, que havia mamat i estudiat l’estil de De Gaulle, es movia amb la seguretat de l’actor que ha sabut fondre completament el paper protagonista amb la persona.

Jordi Pujol, que ha estat el president que coneix més bé la història, no volia cap vincle amb l’etapa republicana –que anava lligada al record amarg de la guerra– i va inspirar-se en Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat, aquell líder endreçat de la Lliga que governava i modernitzava el país des del despatx, tot i tenir uns poders molt limitats. La Mancomunitat és un antecedent que es podia presentar com una experiència d’èxit, comprensible per al gran públic.

Després de vint-i-tres anys de pujolisme, va arribar Pasqual Maragall. El nét del poeta volia actualitzar el llegat de Tarradellas i posar-hi unes gotes del Companys més compromès amb les classes populars. La presidència de Maragall havia de ser la prova del nou que el càrrec podia adaptar-se a una personalitat diferent a la d’aquell metge i banquer que l’any 1980 havia guanyat contra pronòstic. Les tensions dins el tripartit i la batalla dins del PSC van impedir que la presidència de nou estil es consolidés. El recanvi per José Montilla va posar la presidència de la Generalitat al servei d’un lideratge fred i gerencial que, per la porta del darrere, cercava inspiració –potser sense saber-ho– en aquell Prat de la Riba que treballava de manera silenciosa. L’etapa del president Montilla, d’altra banda, va ser important perquè va subratllar que la catalanitat no és un assumpte de cognoms.

Amb totes les febleses de ser un successor triat a dit i amb totes les fortaleses d’haver passat set anys a l’oposició, Artur Mas va intentar transformar el seu lideratge fred i també gerencial en un lideratge calent i èpic i va semblar –en alguns moments– capaç de trobar un equilibri entre Prat de la Riba i Macià. La pèssima campanya electoral del 2012 va projectar una imatge de Mas hiperbòlica, un cromo que va perseguir-lo fins que va fer el pas al costat. El problema de Mas va ser fugir de l’ombra de Pujol sense esborrar el seu llegat, convertir el pujolisme en una altra cosa. El procés sobiranista i la confessió del fundador de CDC sobre la deixa del seu pare van provocar una implosió que va superar les previsions de Mas.

Puigdemont, que va arribar a la presidència sense que ningú s’ho esperés, sempre va dir que el govern era, per a ell, un afer secundari; assumia la responsabilitat perquè se li encarregava un objectiu especial, que tenia poc a veure amb aplicar i gestionar polítiques. El de Girona es troba en una cruïlla i ha convertit la presidència en la qüestió substancial, després que en tingués una visió més aviat instrumental. És un activista que ha interpretat millor que ningú la indignació provocada pels cops de porra de l’1-O, la presó i el 155. Per això va ser l’independentista més votat el 21-D. Una mica de l’èpica de Macià i una mica del simbolisme de Tarradellas, i la connexió popular de Pujol. El seu recorregut final està marcat per la màquina judicial espanyola, un fet lamentable que no es pot negligir. Quina serà la decisió de Puigdemont? L’evidència descarnada que no hi ha un acord estratègic entre els que formen la majoria independentista deixa poques opcions damunt la taula.

Quina serà la decisió de Puigdemont? L’evidència que no hi ha acord entre la majoria deixa poques opcions

Niceto Alcalá Zamora amb Francesc Macià, en una imatge del 1931