Pausa judicial
El Tribunal Constitucional obre un breu parèntesi de dues setmanes en la seva intensa activitat dels últims dies en relació amb l’inici de la legislatura a Catalunya.
Quan un polític considera acabada la seva carrera perquè l’han derrotat, sacrificat, convoca una roda de premsa. Si tan sols ho diu a un col·laborador, hi ha una altra possibilitat: que estigui passant un mal moment en comprovar que ha deixat de ser estimat per tot l’independentisme. Crec més aquesta segona hipòtesi: Puigdemont no va muntar la que va muntar ni es va encaterinar tant amb la idea de ser aclamat president i amb l’ambició de deixar en ridícul l’Estat per llançar de cop la tovallola. Potser la tira en el futur. De moment, la meva aposta és que pateix una depre que desorienta la seva parròquia.
Una qüestió diferent és si, efectivament, ha de ser sacrificat o sacrificar-se a si mateix. I mireu: en tot el que ha passat aquests dies hi ha una mentida i una veritat. La mentida és que l’únic candidat i president possible és Puigdemont. És el líder més important de l’independentisme, però no ha de ser forçosament l’únic. Haver d’estar a l’estranger i el seu horitzó penal el fan inviable: quan se celebri el judici –abans de final d’any– té moltes possibilitats de ser inhabilitat. Artur Mas pot informar-lo del que suposa la inhabilitació per a un polític. Aquesta és la realitat, encara que faci mal a tants ciutadans catalans. De manera que, sentint-ho molt, mentre Catalunya es regeixi per la legislació espanyola, Puigdemont és un problema. I ara ho és també per a la delicada unitat de l’independentisme. La seva arrogància del “o jo o ningú”, tan insolent per a Esquerra, pot fer inevitable el sacrifici que va suggerir Tardà.
I la veritat és que l’únic govern català possible és el de la majoria parlamentària independentista. És la veritat dels números. L’altra, l’alternativa Arrimadas, encara que Ciutadans hagi estat el partit guanyador, és una maldat del PP,
Puigdemont és un problema per a l’independentisme mentre Catalunya es regeixi per la legalitat espanyola
que busca presentar el seu nou adversari com una força política que no s’atreveix a governar. Si per un joc de casualitats i per la divisió de l’independentisme Arrimadas arribés a presidir la Generalitat, la seva governació duraria el que trigués a arribar una moció de censura.
Ara hi ha molta Espanya oficial que celebra l’espectacle que s’ha ofert aquests dies. Està còmoda davant la perspectiva del triomf de la tècnica del “divideix i venceràs”, sobretot si l’hi regalen. Davant d’aquesta eufòria voldria fer dos apunts. Primer: que sàpiga el ciutadà català que pot tenir govern independentista. És fals que algun jutge pugui imposar el nom del seu president. Les úniques condicions que s’exigeixen són que resideixi a Catalunya i que no tingui causes pendents amb la justícia. Semblen raonables, no trobeu? I el segon, que potser és el moment de fer el que Santi Vila demanava ahir aquí: que Espanya ofereixi “un projecte inclusiu i estimulant”. És a dir: si es pot parlar de certa victòria, com li agrada fer al Govern central, que no sigui només legal. Expressat en paraules històriques, gairebé heroiques, vèncer, però, a més, convèncer.