Puigdemont se sincera
AIXÒ s’ha acabat”, es va sincerar dimarts el destituït president de la Generalitat Carles Puigdemont amb el seu exconseller Toni Comín, en un missatge electrònic. La difusió d’aquesta frase, i d’altres relatives al tràngol pel qual travessa el seu projecte, va sacsejar ahir l’escena política catalana. Puigdemont reconeixia, en la seva confessió particular a Comín, el que des de temps enrere està clar per a la majoria dels catalans: que el procés independentista no ha arribat al port somiat, a causa en part als obstacles col·locats per l’Estat, encara que també a les improvisacions i els trencaments de la llei que van dur a terme els governants sobiranistes. Des de l’exili a Brussel·les, Puigdemont ha continuat donant a entendre als seus que tot seguia sent possible. Abans-d’ahir aspirava encara a ser investit president de la Generalitat, malgrat estar a Bèlgica i saber que el Tribunal Constitucional no ho hauria permès. Però ara, un cop divulgada la conversa amb Comín, ja se li fa molt difícil hissar en públic la bandera que arria en privat sense faltar a la coherència. I per més que ahir tuitegés –i no hi ha motius per no creure’l– que ell no s’arronsarà, és possible que d’ara endavant alguns rebin amb reserves el seu habitual to enardidor.
Admetre les pròpies flaqueses no és fàcil. Ni tan sols en petit comitè. Però hi ha una cosa més difícil que això: assumir la realitat tal com és, inclosos els ingredients més amargants, i adaptar el propi discurs a aquesta realitat. La confessió de Puigdemont a Comín aconsella a l’expresident revisar la seva estratègia i dirigir un missatge més realista a la societat catalana, i potser un altre de menys hostil a l’Estat. El temps no passa debades. Tot indica que la seva candidatura a la presidència de la Generalitat no prosperarà, i que haurà de rellevar-lo un altre candidat. Tot indica així mateix que el més prudent i el millor per a Catalunya és ara apostar per un Govern viable, que permeti la recuperació del país, de l’economia i de la confiança dels operadors exteriors.
Hem advertit sovint que el procés podia generar frustració col·lectiva. La quantitat de catalans que legítimament, i de bona fe, li han donat suport ha estat gran. Però potser ha arribat l’hora que els líders que els van il·lusionar amb la seva veritat els exposin tota la veritat. Fins ara, Puigdemont no ho ha fet, com no ho van fer abans altres líders, que van preferir mantenir els partidaris de la independència en constant mobilització, durant cinc anys, rematant les seves arengues amb un expressiu “Seguim!”. Tant va ser així, que aquella mobilització permanent es va convertir en un dels principals actius dels dirigents independentistes. Però, per al seu desconsol, aquests ciutadans mobilitzats no han vist recompensada la seva entrega amb l’assoliment dels objectius promesos, ja fos per la via de la negociació –sens dubte complicada, atès el quietisme del Govern central, però no impossible– o saltant-se la llei i assumint un risc ben alt.
ERC va llegir la resposta judicial de l’Estat a les irregularitats independentistes, i el resultat del 21-D, amb més rapidesa que Junts per Catalunya, la formació que, encapçalada per Puigdemont, la va superar a les urnes. Ara li toca a JxC fer una lectura en la mateixa línia. Puigdemont, el seu líder, s’enfronta a un dels moments més durs de la seva carrera política: ha de reunir el coratge necessari per exposar la seva autèntica visió de la conjuntura als seus seguidors. No a un, sinó a tots. Des d’aquí l’animem a fer-ho. Pel bé del país.