La Vanguardia (Català)

La J

- Pilar Rahola

Malgrat que havia llegit el llibre, no he pogut evitar emocionar-me quan he vist el reportatge de Broadcaste­r que dimarts va emetre TV3 i que ara es pot veure a TV3 a la carta i al web de la productora. És un programa d’una sensibilit­at eriçada, capaç de convertir en tendresa allò que va néixer de la foscor més absoluta. I en acabar de veure’l, la brutalitat de la història europea cau a plom en la consciènci­a, com si fos un martell que martelleja les culpes i les vergonyes, decidit a despertar-nos.

La història és tan trista i alhora meravellos­a com el miracle que amaga: és la història de set caixes que la Dory Sontheimer va trobar quan va morir la seva mare i que li varen desvetllar el passat de la seva família. Malgrat haver estat educada a Barcelona en el catolicism­e, Dory va anar descobrint que venia d’estirp jueva, que trentaset membres de la seva família havien mort a l’Holocaust i que els pares li havien amagat les seves arrels per por que li passés res en aquella Barcelona que rebia a Hitler i posava l’esvàstica a la seu del Parlament. Va ser tal el xoc en conèixer tot allò, que, com diu ella mateixa, “la meva vida va fer un gir de 180 graus” i durant dos anys no va gosar tocar aquelles

Va comptar les passes que van separar la seva àvia de la cambra on la varen gasejar: 1.350 passes

caixes plenes de fotos, documents, bocins de memòria esberlada. En un moment determinat la Dory mostra dos passaports a la cambra. Són dos passaports idèntics, dels seus avis, només diferencia­ts per una J gran que està en el segon, quan Hitler ja estava al poder. És la J de jueu, “la diferència entre la vida i la mort”, diu en un xiuxiueig...

A partir d’aquí, la recerca de les arrels, la descoberta de familiars a tot el món, els primers contactes, la il·lusió per fer una trobada a Barcelona, l’abraçada final amb els parents, fins fa poc desconegut­s. És el procés de posar a lloc el passat per construir el futur. Hi ha una escena en la que la Dory llegeix unes dades, i és tal la solemnitat, que el temps queda suspès en aquelles paraules que pronuncia pausadamen­t: “Ara fa setanta-cinc anys, el 9 de setembre de 1942, el comboi número vint-i-nou procedent de Drancy va arribar a Auschwitz amb mil persones entaforade­s al seu interior com ramat. Entre elles, la Lina i l’Eduard, els meus avis”. Anaven a morir, i quan la Dory va anar a visitar Auschwitz, va comptar les passes que van separar la seva àvia de la cambra on la varen gasejar: 1.350 passes.

En algun moment la Dory diu que aquestes set caixes li varen provocar silenci, por i dolor, però també recerca i anhel de saber els orígens i de reconstrui­r la memòria. Són set caixes de vida tràgica, sobreeixid­es d’emocions intenses. Però també són set caixes que li han permès recuperar les vides que s’havien fos en el túnel obscur del silenci i la por, allà on no hi tenen cabuda ni les víctimes. Unes caixes amb memòria, i, amb elles, un alè de dignitat damunt la indignitat de la història.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain