El gran desafiament de Macron
Uns mesos abans de les eleccions presidencials franceses, ningú no apostava per la victòria d’Emmanuel Macron, nouvingut a la vida política. S’entenia que, a França, arribar a president de la República implicava, per una part, diversos intents (tres en el cas de François Mitterrand i de Jacques Chirac, per exemple) i, d’altra banda, el suport d’un partit sòlidament estructurat. Emmanuel Macron al final va aconseguir la victòria sense complir cap d’aquestes condicions. Sens dubte, d’altra banda, perquè no les complia. Va córrer el risc de presentar-se fora dels partits, conscient que un fracàs podria superar-se de tal manera. No pertanyia al sistema. Una vegada elegit, Emmanuel Macron, que no tenia pràcticament cap experiència diplomàtica, continuava sent desconegut en el panorama internacional. Uns mesos després de la seva elecció, s’ha convertit en una figura destacada de l’escena mundial i ha estat una de les estrelles de la cimera de Davos que es va celebrar la setmana passada.
Cal dir que s’ha beneficiat d’una sort extraordinària. Per primer cop, el president titular, François Hollande, no va estar en condicions de tornar a presentarse. La dreta, segons la lògica, s’encaminava a guanyar les eleccions quan un escàndol va clavar un cop mortal al seu candidat, François Fillon, que, en lloc de retirar-se en benefici d’un altre representant, es va aferrar fins al final per perdre una elecció que no es podia perdre.
L’oportunitat de què va treure partit Emmanuel Macron en el panorama nacional s’ha estès igualment al panorama internacional. La seva gana ferotge ve a omplir un buit vigent. Donald Trump dona una imatge negativa dels Estats Units, un país que volen replegar-se sobre si mateix, traslluint una actitud inútil i verbalment agressiva sense per això demostrar una capacitat d’imposar la seva voluntat. Nombrosos experts dels Estats Units lamenten que Donald Trump hagi posat en un compromís el lideratge de la nació, que es mostri més procliu a l’insult que al llenguatge diplomàtic i que es comporti més com un animador d’un xou televisiu que com l’home més poderós del món: desvinculació de l’acord de París sobre el clima, sortida de la Unesco, etcètera. Els Estats Units s’aïllen, cosa que ha pogut constatar-se de nou en ocasió del trasllat de l’ambaixada dels Estats Units a Israel a Jerusalem. A Europa, el Brexit desqualifica el Regne Unit i fa de França l’únic país membre alhora de la Unió Europea i del Consell de Seguretat de l’Organització de les Nacions Unides de manera permanent. Si bé l’economia alemanya és àmpliament superior a l’economia francesa, les dificultats internes d’Angela Merkel realcen automàticament l’estatus d’Emmanuel Macron. Mentre que el Partit Liberal alemany, molt oposat als projectes d’Emmanuel Macron de governança europea, devia lògicament integrar la coalició governamental, el Partit Socialdemòcrata és el que formarà en darrer terme part d’ella. Dit això, els punts de vista d’aquest últim són pròxims als del president francès. Després d’haver parlat d’igual a igual el juny amb Vladímir Putin a Versalles, ha estat un èxit el seu recent viatge a la Xina, on ha anunciat que hi aniria tots els anys.
Certament no es pot parlar d’un eix franco-xinès, però sobre les qüestions de l’escalfament climàtic i de la governança mundial, estratègica i econòmica, es dona un net acostament útil a tots dos països, de manera que cadascú guanya més marge de maniobra. Emmanuel Macron defensa el multilateralisme oposat a l’unilateralisme dels Estats Units, sense deixar de mantenir bones relacions personals amb Donald Trump.
No obstant això, aquests èxits diplomàtics no aniran més enllà del curt termini si la situació econòmica de França,
El president ha d’afrontar una delicada situació econòmica, marcada per un atur massiu i un important dèficit comercial
compromesa per un atur massiu i un important dèficit comercial, no se soluciona. Aquest és el principal desafiament del president, tant en el pla nacional com en l’internacional. D’aquí la seva presència, des del primer any de la seva elecció, a Davos, una estrena per a un president francès. La vigília de la cimera es va celebrar una fastuosa recepció a Versalles, amb la presència de 140 dirigents de grans multinacionals. “Make France attractive again” sembla ser l’eslògan del jove president francès.