Immens “nuvolpensador”
EMILIO GASTÓN SANZ (1935-2018) Advocat, polític, poeta, escultor
Es fa difícil d’incloure en un sol text la múltiple biografia i la immensa personalitat d’Emilio Gastón, advocat expert en urbanisme, poeta somiador de mons extravagants i millors, lluitador empedreït per un Aragó més sòlid, més fort i més just, o ideòleg i constructor d’escultures impossibles a Hecho (Osca), la seva vila pirinenca d’adopció. Cofundador del Partit Socialista Aragonès (PSA) amb José Antonio Labordeta, el seu amic d’infantesa, va ser diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació entre 1977 i 1979, període en què va ser portaveu del grup mixt i membre de la comissió de negociació dels pactes de la Moncloa. Més tard, el 1987 i fins al 1993, va ser el primer Justícia d’Aragó (l’equivalent a la figura de Defensor del Poble o el Síndic de Greuges) en l’actual període democràtic.
Saragossà “callejeador y cafeteador”, com ell solia dir, fins al moll de l’os, però sensible i solidari amb totes les causes en defensa dels recursos naturals, culturals i lingüístics del conjunt del territori aragonès, Emilio Gastón va néixer al si d’una família republicana il·lustrada amb inquietuds humanistes, hel·lenistes, juristes, artístiques i literàries. Va estudiar a Santo Tomás de Aquino, l’escola dels Labordeta, una illa didàctica de professors lliurepensadors (Emilio es considerava a si mateix un “nuvolpensador”), seglar i mixta. Allà va compartir pupitre amb un dels fills del director, en José Antonio, futur cantautor i també diputat a les Corts, en aquest cas per la Chunta Aragonesista. Tots dos formaven part a l’escola d’un grup d’adolescents que s’autoanomenaven els Kaimas, on hi havia altres alumnes com José Antonio García Dils, Manuel Sopeña, Jesús Lafuente, Alfonso Lambea, Fausto Alcolea i Guillermo Marraco, que després formarien una plèiade d’intel·lectuals i artistes que propiciarien el ressorgiment cultural de la postguerra i que van ser el germen de l’aragonesisme progressista modern.
Després d’acabar el batxillerat, l’Emilio cursa a Saragossa estudis de Dret i Filosofia i Lletres. Com a esperantista i advocat participa en molts congressos internacionals d’esperanto i de la Unió Internacional d’Advocats. També va ser al Congrés de l’Advocacia Espanyola del 1970 a Lleó, on es van formular els plantejaments que posteriorment es recollirien en plataformes com la Junta Democràtica, en la qual Gastón també va participar activament.
Als anys seixanta i setanta va ser el membre més jove de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Saragossa.
Va ser, així mateix, cofundador i membre de l’equip directiu del diari Andalán, i com a ciutadà va participar activament en les dues grans manifestacions unitàries que van tenir lloc a Saragossa a favor de l’autonomia aragonesa i contra el transvasament de l’Ebre.
És autor de moltes obres sobre dret aragonès. Com a poeta, afició que va cultivar des de molt jove, va formar part de la utòpica Oficina Poética Internacional, comandada per Miguel Labordeta, i de la tertúlia Niké.
Va publicar en revistes poè-
Entre 1987 i 1993 va ser el primer Justícia d’Aragó (Defensor del Poble) en l’actual període democràtic
tiques com Orejudín, Papageno, Despacho Literario, i és autor de poemaris com El hombre amigo del mundo (1958), Y como mejor proceda (1976), Pronunciamento (1978), Abandonado en el ensueño como único vehículo de confianza (1981), Musas enloquecidas (1987), El despertar del hombre selva (1987), Emilio Gastón. Antología épica (1990) i Manifiestos (1995).
Com a escultor, l’esperit de la seva obra queda reflectit en el seu Manifiesto del Hierro. Les seves escultures de ferro, que nomena sorneguerament “ferralleries”, mostren una gran simplificació formal, amb ressons literaris, entre l’abstracció i la figuració.