Càpsules de temps
La primera vegada que vaig sentir parlar de càpsules de temps va ser a Anxo Rabuñal un any a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. No anàvem gaire a classe i, com que ens coneixíem de feia poc, buscàvem un racó i ens passàvem hores i hores parlant de tot i de res. El poeta Genís Cano havia creat una connexió galaico-catalana i per aquesta via filòsofs com l’Anxo venien a Catalunya i gent d’aquí anàvem a Galícia, on descobríem, per exemple, que el bar de Vigo que tancava més tard es deia La Cama. I que sempre podies dir: “Me voy a la cama” i seguir prenent copes. La idea de la càpsula de temps em va fascinar: un recipient que podia ser molt gran o molt petit, on enterraves un seguit d’objectes perquè algú els trobés al cap de molts anys. Una de les versions de la càpsula de temps s’adreça als extraterrestres, que, quan arribin a aquest planeta devastat, trobaran una capseta amb un bitllet de metro, una ampolla de cervesa, unes ulleres de sol i una moneda de vint cèntims (o qualsevol altra cosa que hi vulguis posar).
Molts de nosaltres havíem llegit un poema de Borges que es titula “Nostalgia del presente”: és la historia d’un paio (jo m’imaginava una mena de viking d’aquelles sagues nòrdiques que a Borges li agradaven) que ho donaria tot per ser al costat de la seva estimada, a Islàndia. En aquell moment és a Islàndia amb la seva estimada. Imaginava càpsules de temps on anava tancant coses que enyorava en present, com al poema. Amb els anys he vist que és molt difícil enviar-se a un mateix un d’aquests missatges. O bé recordes què hi vas posar, i ho has explicat fins a l’avorriment, o recordes un dia que vas obrir la capsa. La càpsula de temps perfecta és molt improbable: cal un oblit complet de tu mateix.
Per això em va fer tant d’efecte un regal que em va fer l’altre dia Màrius Serra. Devia ser una tarda de 1991, crec que el Barça jugava un partit de Recopa contra el Dinamo de Kíev. Vam anar a dinar i després vam veure el partit. Havíem pimplat fort. En Màrius va veure llençat per terra un paper, li va fer gràcia perquè estava firmat, i se’l va guardar a la butxaca. Ara me l’ha tornat. Diu: “Señor Antonio. Ponga algo más de amarillo en la mezcla. Julià Guillamon”. Quin flaix! El senyor Antonio era un pintor de la Barceloneta, d’aquells de bigoti i caliquenyo, que em va pintar el pis. Jo volia el menjador, el passadís i el despatx de color carbassa (estava tip de veure pisos de color blanc trencadet). El senyor Antonio, que presumia de ser un professional de la pintura, es va negar a comprar un color de catàleg i va fer ell mateix la barreja amb groc i vermell. Va pintar una paret de mostra. Com que jo sempre estava treballant, ens comunicàvem amb notes. Vaig entrar al pis, que, amb la llum del migdia, semblava l’infern. I va ser quan li vaig escriure la nota, que anticipa totes les hores que, en els darrers anys, he dedicat a ficar el nas en la feina dels amics grafistes. El pis, carbassa, va quedar estupendíssim i vam donar el cop. Per descansar, les habitacions interiors, les vam fer groc llimona. O tempora, o mores.
La càpsula de temps perfecta és molt improbable: cal un oblit complet de tu mateix