Guia per deixar de ser seguidor del Barça
Aficionar-se al Barça és relativament senzill. N’hi ha prou amb anar a l’escola de petitó i voler fer amics a l’hora de l’esbarjo. O arribar al món en una dinastia de socis, d’aquests que pengen una foto de la criatura indefensa amb una gorreta blaugrana. De sobte, un dia ja ets culer. El problema no és aquest, sinó el següent: es pot fer el viatge contrari i renunciar al Barça?
En teoria, deixar de ser aficionat a un club és factible. A diferència dels afiliats a la Cosa Nostra o els casats, ningú no adopta represàlies i n’hi ha prou amb al·legar alguna raó falsa i solemne com ara motius laborals, paternitat responsable o la greu malaltia d’una bestia.
Per què no he deixat de ser un seguidor del Barça i sí, en canvi, dels mocassins, el cinema compromès ila lectura de novel·les? Potser perquè he sentit tants anuncis solemnes de renúncia que ni jo mateix em creuria els meus motius.
El meu primer barcelonisme va ser pròdig en casos de desintoxicacions dràstiques al crit d’“He estripat els carnets, avui no sopo”. Era una cosa molt simple: una enrabiada amb fonament. L’equip deixava escapar Lligues en camps menors i alguns socis es veien en l’obligació moral d’imitar la dignitat del suïcida japonès. Estripar el carnet era, a més, un acte físic que encoratjava l’irreversible de la decisió. Però molt aviat constataves que es tractava d’una metàfora, de manera que ningú no preguntava a l’apòstata sobre això quan aquest tornava a criticar, amb tota naturalitat, el poc compromís dels jugadors, que anomenava “pepas”, com a la segona Marisol.
L’argument social tenia predicament. Amb el que guanyen els jugadors del Barça es podrien erigir, mantenir i renovar deu hospitals al Sahel. L’encomiable virtuosisme apareixia després d’algun desengany esportiu, detall que relativitzava el compromís social i ètic del renegat amb la humanitat i la fascinant regió del Sahel.
La rancúnia per aquest president o aquell altre és un altre hit del culer desenganyat. Era un mica com un duel a OK Corral: o ell o jo. Però –em pregunto– que potser treure’t del mig no és una victòria del president que continua a la llotja? Finalment, tenim una raó pròpia de l’aficionat assalariat i, en conseqüència, impossibilitat per defraudar Hisenda: els estranys i sempre milionaris fitxatges de perles estrangeres, amb les seves corresponents comissions.
De raons per deixar el Barça i el futbol en sobren. No valen la pena: l’únic damnificat ets tu.
En teoria, renegar del Barça és senzill: són unes ‘pepas’, cobren molt, o el president o jo, la consciència social...