“Hauria estat més feliç”
Assegut davant el terapeuta, parlant de drogues, ‘Toto’ va decidir lliurar-se al proïsme
–Per què li diuen Toto? –li pregunto a Pedro García Aguado.
–És un diminutiu familiar. Quan era un nen, sempre anava d’una banda a l’altra anomenant el meu cosí Alberto: ‘A...to’. I així em va quedar això de Toto.
–I així se li va quedar el nom al món del waterpolo...
–Toto, així em deia també Mariano García, el meu primer entrenador. I també els companys. Érem Toto, Xava, Miki...
Aquells xavals s’entrenaven tres vegades al dia. A les sis del matí, a les dotze i a les vuit del vespre. De dilluns a divendres. I els caps de setmana, partit.
I si no hi havia partit, llavors Mariano García se’ls emportava a la Casa de Campo, a Madrid: els donava unes destrals i els feia tallar la llenya d’un arbre caigut. –Així fèiem –diu Toto. Es posa dret, un gegant d’1,93 m, i simula que colpeja amb la destral. Com un viking. Hi ha gent que es para a observar-lo. Hi ha qui li demana una selfie. Ens hem assegut al sol, en un banc de la Barceloneta, davant el CNB. Sembla una provocació: Toto és una icona mediàtica.
–Imagini’s, un munt d’eixelebrats de catorze anys tallant un arbre... Però esclar, se’ns posaven les espatlles com roques. I quan tiràvem a porta, la pilota sortia disparada. Els altres ens preguntaven: ‘I això?’. ‘Les destrals, paio’, responíem. Mariano treia aquelles tècniques dels nord-americans, i dels alemanys de l’Est, i dels hongaresos... –Es van fer grans, els millors... –Van aconseguir una mescla: la gent de Madrid, amb Jesús (Rollán), Xava (Gómez), Miki (Oca) i jo, i els catalans. I et motivaven força. Mariano García em deia: ‘Posa’t al costat d’aquell iugoslau’. El iugoslau era un animal, infinitament més gran que jo. Mariano em feia una foto, i després me l’ensenyava i em deia: ‘Sembles un clauer’. I jo, com una moto.
–Doncs vostès van acabar tombant els iugoslaus.
–Cert, encara que vam haver de demanar-los ajuda. En algun moment, es va decidir que Toni Esteller i Mariano no podien continuar portant la selecció. Necessitàvem més canya. I no es van equivocar, s’ha demostrat: amb Matutinovic vam arribar a la final de Barcelona’92. I, ja amb Jané, vam guanyar a Atlanta’96. Vam passar deu anys allà a dalt. I fins i tot un més: sense mi, vam guanyar al Mundial de Fukuoka, el 2001. Des de llavors, res.
Li pregunto què va passar. M’explica que ells havien estat guanyadors. Que no concebien l’esport a mig gas. I que s’hi dedicaven de ple: havien sacrificat els estudis i guanyaven diners.
–Jesús, Xava i jo vam trencar el mercat. Quan vam venir a Barcelona, ens van contractar per 30.000 pessetes (180 euros). I una beca a la Blume. Però al cap d’un any, el Canoe ens volia de tornada a Madrid. Ens va oferir 600 euros. Vam anar al CN Catalunya i li vam dir: ‘Què?’. De sobte, vam passar a cobrar més de 700 euros. Llavors eren diners. Per evitar greuges, els clubs van començar a gastar. El nivell de la lliga i de la selecció es va disparar.
En aquell escenari, Toto es va desviar. Ho ha explicat mil vegades, com ara al seu llibre Mañana lo dejo (Amat Editorial). Es va perdre en les drogues.
–Sense elles, sento que hauria estat millor i més feliç. Hi havia partits en què jugava fet pols. Vaig anar perdent personalitat. Cada vegada era més insegur. Tenia por de decidir, d’arriscar. Els altres no se n’adonaven, però jo ho sabia. I l’última etapa ja va ser un desastre. Em saltava els entrenaments... I tot i això, que curiós: quan estava pitjor de salut mental, em declaraven el millor jugador de la lliga. Va passar el 2001. –Com podia passar? –Tenia un equip per a mi sol. –Com passava això, la droga? –Cadascú ha de parlar del que feia. Érem una família. A la selecció i als clubs hi havia una pinya. En waterpolo també hi ha el tercer temps. Allò no era insà, tret del final: a mi em va fer dependent.
De la desintoxicació al balneari Blancafort, a la Garriga, Toto en va treure lliçons. Li van ensenyar que era un addicte, i que havia de passar la resta de la seva vida sense consumir. Va voler compartir-ho. Va venir el llibre. –Hauria canviat algunes coses. Ho vaig escriure amb ràbia. Vaig posar veritats com punys, i de vegades cal mesurar aquesta veritat. Quan vaig parlar de Jesús (Rollán), vaig voler que se sabés que la malaltia havia estat tremendament cruel amb ell. La seva família es va enfadar. No ho vaig fer per vendre més, com em deien, sinó perquè descobrissin el trauma final d’una relació entre amics.
El llibre li va obrir les portes d’un nou món: la televisió. L’hem vist en múltiples programes. Hermano mayor, Cazadores de Trolls, La isla, Eso que te ahorras, De hoy en un año... És presentador d’Atresmedia.
–Amb Hermano mayor, vaig acabar superat per l’estrès. I havia d’estar al costat de la meva mare, que tenia càncer. Fixi’s... M’ensenya els colzes: escames de psoriasi. –Jo soc aquí per donar als altres el que m’han donat a mi.
Es realitza a través del seu projecte, Aprender a educar, dirigit a pares i mares. I de les xerrades que fa allà on l’hi demanen. –Li fa res? –ens interrompen. Una altra selfie.