El 155 compleix els cent dies sense data de caducitat
La retirada de la intervenció de l’autonomia catalana per part de la Moncloa, pendent de Puigdemont L’aplicació de l’article provoca en el dia a dia l’ajornament de decisions i despeses
Es compleixen cent dies de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. El dia 27 d’octubre, després d’una mediació infructuosa del president basc Iñigo Urkullu, el Consell de Ministres va activar el mecanisme de “coerció federal” alemany en un país que no és federal. Quaranta anys després de la restitució de la Generalitat –un dels pactes més audaços i singulars de la transició–, l’administració autònoma catalana quedava intervinguda, el president i el seu govern eren destituïts i es convocaven eleccions immediates al Parlament. Després d’una declaració fallida d’independència, sense proclames des del balcó, sense peces d’artilleria a la plaça Sant Jaume i sense tirotejos a la Rambla, Catalunya tornava a l’octubre del 1934.
Bundeszwang (coerció federal) a l’espanyola. L’article 155 de la Constitució és una còpia gairebé literal de l’article 37 de la Llei Fonamental de Bonn, la Constitució alemanya del 1949, una clàusula que diu així: “Si un land no compleix els deures federals que la llei Fonamental o una altra llei federal li imposen, el Govern federal, amb l’aprovació del Bundesrat [Senat federal], pot adoptar les mesures necessàries per obligar el land al compliment dels deures esmentats per via coactiva federal”. El 155 espanyol beu de la filosofia constitucional alemanya, però hi ha algunes diferències substantives entre les dues realitats. Espanya no és un país federal, encara que l’anomenat Estat de les autonomies contingui elements federalitzadors.
A Espanya el Senat no és federal, malgrat la seva lleu correcció territorial (58 dels 266 senadors són elegits pels parlaments autonòmics). El Senat és en realitat una cambra de reforç del partit més votat a l’Espanya interior i menys poblada. El sistema d’elecció dels senadors premia rotundament les províncies menys habitades. Arquitectures de la transició. El pes de l’antic Regne de Castella. Quatre senadors per província, independentment de la seva població. Amb només 137 diputats al Congrés –lluny de la majoria absoluta–, el Partit Popular controla sense dificultats el Senat. Amb l’actual relació de forces en els parlaments autonòmics, el PP no tindria majoria absoluta en un Senat de representació territorial. Tot seria diferent.
El 155 ha entrat a la Generalitat com un ganivet en una barra de mantega. Els alts funcionaris de Madrid han quedat sorpresos per la col·laboració que estan trobant entre els empleats de l’administració catalana i, el que és més significatiu, entre els càrrecs de confiança nomenats pel Govern destituït, la majoria dels quals continuen als seus llocs. Els Mossos d’Esquadra van ser els primers de posar-se a les ordres de la nova situació. El comunicat emès pel major Josep
Lluís Trapero després de la seva destitució, la tarda del dissabte 28 d’octubre, va marcar un punt d’inflexió: “Heu de continuar escrivint el futur. Els comandaments que agafen el relleu us ajudaran a fer-ho i us demano –com sempre heu fet– lleialtat i comprensió cap a les seves decisions”. El número dos de Trapero, Ferran López ,va prendre el relleu. El Govern central es va abstenir de col·locar els Mossos sota les ordres d’un oficial de la Guàrdia Civil, com s’havia dit.
Un alt càrrec estatal coordina l’aplicació del 155, sota la supervisió de Soraya Sáenz de Santamaría. Es diu Roberto Bermúdez de Castro, té 46 anys, és aragonès, llicenciat en Ciències Empresarials, secretari d’Estat d’Administracions Públiques i home de confiança de la vicepresidenta. Bermúdez de Castro amb prou feines ha fet declaracions públiques. Només es va esplaiar en una ocasió, entrevistat a finals de desembre per Ràdio Osca, emissora de la seva ciutat natal. “Això de TV3 i Catalunya Ràdio és una vergonya”, va dir. (Els mitjans de comunicació de la Generalitat van quedar fora del focus de la intervenció per decisió expressa del Govern
La intervenció de la Generalitat estableix un abans i un després en la política espanyola Amb més o menys disgust, els funcionaris s’hi han adaptat
central, contra l’opinió dels sectors més durs del PP).
No hi ha hagut barricades a les oficines, però hi ha un disgust evident entre els funcionaris catalanistes –la majoria–, sobretot entre els més identificats amb la causa independentista. Un grup de funcionaris agrupats en l’associació Servidors.Cat ha fet un “inventari de danys”, del què es va fer ressò fa uns dies la publicació digital Crític. Segons aquest informe, uns 250 càrrecs de confiança han estat destituïts, amb especial incidència en la conselleria d’Afers Exteriors. La diplomàcia paral·lela de la Generalitat ha estat desmantellada. Totes les delegacions han estat tancades, a excepció de Brussel·les. El diplomàtic encarregat de controlar aquest front, Juan
Fernández Trigo, exambaixador al Paraguai, no va tenir un aterratge gens fàcil a Barcelona.
El pati dels Tarongers viu un hivern solitari. Ningú no es reuneix al Palau de la Generalitat. La sala Tarradellas, on se celebren les sessions del Consell Executiu, presidides per un immens quadre de Tàpies (Les
quatre cròniques), està tancada des de finals d’octubre. Cap foto d’alts funcionaris estatals a la galeria gòtica. Les reunions de treball dels secretaris d’Estat que es traslladen a Barcelona es fan en seus secundàries de les conselleries, a què procuren accedir amb discreció. Bermúdez de Castro té un despatx permanent a la Delegació del Govern dentral a Barcelona i les reunions amb alts càrrecs de la Generalitat sol celebrar-les a la seu de la direcció general d’Atenció al Ciutadà, a Via Laietana, a la qual acostuma entrar per la porta del darrere. Discreció és la consigna.
El Govern central està sorprès de la facilitat operativa amb què ha pogut aplicar el 155 a Catalunya. No s’ho esperava. El precinte de la Generalitat ha saltat sense grans problemes. Hi ha un abans i un després del 27 d’octubre del 2017 i la línia divisòria no ve dibuixada per la fallida declaració d’independència al Parlament. La dibuixa l’activació del 155 per primera vegada. Un tabú s’ha trencat. L’escut invisible que protegia la Generalitat gràcies al fort simbolisme que va adquirir el retorn de Josep Tarradellas el 1977 s’ha trencat. El camp magnètic que protegia la Generalitat presidencialista s’ha apagat. La dreta de la dreta vol més 155. A finals d’octubre van quedar molt defraudats amb la decisió de Rajoy de convocar eleccions tan ràpidament com fos possible, en el termini mínim de 50 dies. En volien més. Volien la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio i un control més gran sobre el sistema educatiu. Volien una intervenció llarga que reconfigurés l’autonomia catalana. I ho continuen volent. I ho continuen exigint, des de dins del PP, des de l’àrea d’influència de la Fundació FAES i des d’algunes òrbites que giren al voltant de Ciutadans. L’actual bloqueig del Parlament, pel que fa a la investidura del president de la Generalitat, afavoreix la línia més dura. A Madrid comença a arrelar l’opinió que Rajoy hauria d’aprofitar l’actual marasme independentista per prorrogar el 155 i prendre el control dels mitjans de comunicació de la Generalitat, en comptes de convocar noves eleccions en el termini de dos mesos.
Rajoy va apostar per un 155 breu per diverses raons. Volia assegurar-se el suport del PSOE, en principi reticent a la intervenció de la Generalitat. (Pedro
Sánchez va canviar substantivament de posició després d’escoltar el discurs del Rei el dia 3 d’octubre). També volia enviar un missatge de serenitat i de certa flexibilitat a la Unió Europea, després de l’impacte de les dures imatges de l’1 d’Octubre. Recordem El Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, fotografiat de matinada, amb la contraporta tancada. Una imatge que simbolitza la paralització d’activitats a la seu històrica de l’autogovern de Catalunya les paraules del president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, durant la primera quinzena d’octubre: “Espero que el Govern espanyol afavoreixi la força dels arguments, no els arguments de la força”. La força dels arguments es dirimeix a les urnes.
Rajoy també volia una intervenció ràpida per no trencar amb el PNB, que té cinc diputats del tot imprescindibles per poder aprovar els pressupostos generals de l’Estat del 2018. I segurament va creure que podia descol·locar els independentistes, que s’esperaven un 155 d’una durada més llarga. Hi havia la possibilitat que hi hagués una certa desmobilització de l’electorat sobiranista. Tot i això, dos nous factors van contribuir a mantenir mobilitzat aquest electorat: la inesperada fugida de Carles Puigdemont a Brussel·les, acompanyat de quatre consellers, i l’ingrés a presó de vuit consellers més, ordenat primer per l’Audiència Nacional i ratificat parcialment després pel Tribunal Suprem. L’empresonament d’Oriol
Junqueras no va ajudar que Esquerra Republicana guanyés les eleccions el 21-D. L’eficaç explotació mediàtica de la plataforma de Brussel·les, en canvi, va donar ales a la candidatura legitimista de Puigdemont. La segona mutació del gen convergent. La remuntada de l’home de Brussel·les no figurava en els plans del Govern central.
Cent dies després, Puigdemont continua en el centre de l’escena i s’estan forçant les costures del Consell d’Estat, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. L’autoritat del cap de l’Estat s’ha reforçat davant d’extensos sectors de la societat espanyola i la Unió Europea manté un suport inequívoc a l’Estat espanyol. El quadre polític general s’ha dretanitzat clarament: Ciutadans creix i pot fer escac al PP, el PSOE no sap com pot liderar l’oposició, Podem ha empal·lidit, i la lluita entre els dos corrents independentistes (neoconvergents i republicans) és més crua que mai. L’economia manté el pols, amb una certa afectació, i The Economist Intelligence Unit, prestigiós observatori internacional, adverteix que la qualitat de la democràcia pot baixar a Espanya el 2018 com a conseqüència d’un “legalisme exacerbat” davant la qüestió de Catalunya.
Molts càrrecs de confiança del Govern anterior continuen al seu lloc i col·laboren
La xarxa diplomàtica de la Generalitat ha estat desmantellada totalment
Es manté la pressió a Madrid perquè Rajoy intervingui TV3 i Catalunya Ràdio
El Govern central necessita aixecar el 155 per poder pactar amb el PNB els pressupostos