Món bananer
John Carlin debuta com a columnista al diari amb un article en el qual repassa el comportament d’alguns dels més destacats líders mundials i patris. I conclou: “No hi ha hagut una guerra nuclear encara, la democràcia dels Estats Units no s’ha enfonsat. Tampoc Anglaterra o Espanya o Catalunya no han caigut en la catàstrofe. Ens podem continuar rient de l’espectacle bananer que ens ofereixen aquestes venerables nacions del Vell i Nou Continent”.
Em deia un amic centreamericà l’altre dia que la mare pàtria espanyola estava oferint un espectacle “absolutament bananer”. Es referia, per descomptat, a l’embolic català, que cada dia recorda més la pel·lícula Bananas, de Woody Allen, una comèdia satírica sobre la pomposa ineptitud d’uns governants hispanocaribenys i les ensopegades dels potiners que els volen enderrocar.
Però que no s’ofenguin –o no gaire– el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, els seus ministres, jutges o acòlits en els mitjans; ni tampoc el president-independentista -a-l’exili català, Carles Puigdemont, els seus consellers o devots diversos. Tranquils: estan en excel·lent companyia.
Les dues democràcies més suposadament madures d’Occident també estan fent el ridícul. La pallassada bananera és avui la norma al món anglosaxó, als Estats Units i a la seva mare pàtria, Anglaterra.
El Brexit ha idiotitzat tant l’establishment polític anglès com l’independentisme català a l’espanyol. Va sortir en els mitjans britànics aquesta setmana que Angela Merkel, la cancellera alemanya, es cargola de riure quan conversa en privat sobre la farsa que protagonitza la primera ministra Theresa May. La pobra dona, que va votar en contra de la sortida de la Unió Europea en el referèndum del 2016, es troba en l’absurda posició d’haver d’impulsar un divorci que ella mateixa no vol. Es troba presa de la lleugera majoria electoral que es va pronunciar a favor de “recuperar el control” i d’aquella meitat del seu Govern que creu, en la seva il·lusòria supèrbia imperial, que després del divorci podran continuar gaudint dels mateixos plaers conjugals que abans, però sense haver de pagar el menjar o el lloguer.
May, que passarà a la història per la seva brillant observació que “Brexit significa Brexit”, sap que un divorci és un divorci i que quan el seu país surti de la Unió Europea i deixi de pagar les seves quotes mensuals a Brussel·les serà adeu i bona nit a les relacions de lliure comerç amb el sucós mercat veí continental. Ella sap millor que ningú que complir la voluntat electoral del seu poble significa condemnar-lo a l’empobriment i a la irrellevància global.
Més dama de flam que de ferro, no s’atreveix a confessar al públic la trista veritat sobre el Brexit perquè sap que si ho fa els seus correligionaris brexiters s’amotinaran, li tallaran el cap i hi haurà d’haver noves eleccions generals, la qual cosa molt possiblement deixaria el Govern en mans del tronat líder laborista Jeremy Corbyn, un bolivarià britànic que desitja tallar amb la Unió Europea amb el mateix fervor que els fanàtics tories, però per diferents raons. Una vegada alliberat del jou neoliberal capitalista que, segons la visió corbynista, encarna Brussel·les, ell i els seus camarades podran per fi crear a la seva petita illa el paradís a la Terra que va eludir els millors esforços dels seus ídols, Fidel Castro i Hugo Chávez. És a dir, cau May, puja Corbyn i l’esperpent que es va inventar Woody Allen a Bananas es fa realitat a la terra de William Shakespeare i Isaac Newton.
Però ni aquest hipotètic desgavell no competeix amb el que estem presenciant avui als Estats Units, un reality show que supera la imaginació de Woody Allen o de Shakespeare i desafia la llei de la gravetat. May i Corbyn, Rajoy i Puigdemont, fins i tot potser Nicolás Maduro, són uns estadistes visionaris, admirables en el seu seny i serietat, comparats amb Donald Trump, la reencarnació d’aquell altre gran nadó que va arribar al cim del poder, Calígula, el més grotesc dels emperadors romans, aquell que declarava que ell era la llei i tot li estava permès, el que tenia el costum de col·locar-se al costat d’una estàtua de Júpiter i preguntar als seus cortesans, sota pena de mort si s’equivocaven en la resposta: “Qui és més gran?”.
Trump, que quan avui ataca l’FBI el que pretén és col·locar-se per sobre de la llei, ofereix variacions sobre la mateixa síndrome gairebé cada dia, la més recent aquell tuit en el qual diu que el seu botó nuclear és més gran que el de l’únic líder contemporani que potser estigui a la mateixa altura de ridiculesa, Kim Jong-un –amb la diferència que el líder nord-coreà probablement sí que té alguna noció d’estratègia–. Trump no és necessàriament un malalt mental, com alguns psiquiatres sospiten, però del que no hi ha dubte és que tant en el seu tuitorreig com en tot el que diu (“soc un geni”) es guia pels mateixos impulsos narcisistes si no d’un nadó, d’un marrec de cinc anys. Xiscla quan no se surt amb la seva, és incapaç d’obrir la boca sense cometre una ofensa contra la gramàtica i no té la més mínima noció de la humanitat de l’altre. Fa uns dies un editorial de The New York Times va declarar que Donald Trump era un racista. S’equivoquen. Dir això és atribuir-li un excés de consciència social. El consol, com acaba de confirmar el famós llibre Fire and fury, els generals retirats que exerceixen de papa i mama a la Casa Blanca que entenen perfectament que Trump no està ni remotament capacitat per al paper de líder d’un McDonald’s, encara menys de la superpotència mundial. És un nen tirà però, a diferència de Calígula, hi ha sistemes per frenar la seva capacitat d’actuar segons la seva naturalesa. Desitjaria empresonar els seus enemics polítics, com per exemple Hillary Clinton, però, a diferència de Mariano Rajoy, la llei l’hi impedeix.
Amb la qual cosa els pitjors pronòstics no s’han complert. No hi ha hagut una guerra nuclear encara, la democràcia dels Estats Units no s’ha enfonsat. Tampoc Anglaterra o Espanya o Catalunya no han caigut en la catàstrofe. Ens podem continuar rient de l’espectacle bananer que ens ofereixen aquestes venerables nacions del Vell i Nou Continent. Ara per ara. Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa. Esperem que no acabi sent al revés.
Els pitjors pronòstics no s’han complert; ens podem continuar rient de l’espectacle bananer que ens ofereixen venerables nacions del Vell Continent i el Nou