LA MÚSICA D’EDDIE KRAMER
Conegut sobretot per ser l’enginyer de so i productor de Jimi Hendrix, Kramer és responsable sonor d’algunes obres emblemàtiques de la història del rock
Enginyer de so i productor de Jimi Hendrix, Kramer és responsable sonor d’obres emblemàtiques de la història del rock.
Tot i que pot ben ser que el seu nom no signifiqui gran cosa per l’aficionat musical, Eddie Kramer és tota una institució de l’univers sonor des de fa mig segle. La seva condició d’enginyer de so de Jimi Hendrix, i també de productor de la seva escassa però memorable discografia, hauria de ser una carta de presentació del tot contundent i convincent.
És precisament el material inèdit que va deixar gravat el genial guitarrista abans de morir el motiu pel qual Kramer torna a sortir a la palestra informativa, perquè a començaments de març sortirà a la venda Both sides of the
sky, l’àlbum que completa la trilogia de música inèdita que ell, juntament amb els hereus de Hendrix, ha anat publicant els darrers anys per al segell Sony. El contingut d’aquest disc més que recomanable es va presentar fa unes setmanes a la capital britànica en forma d’audició selectiva als mitjans europeus, i allà es va poder comprovar novament que Kramer, als 75 anys, continua vivint la música intensament i entregada. Una sensació que en la proximitat de l’entrevista es confirma de manera gloriosament profitosa, almenys per a cadascú, perquè t’acabes convencent que el poder de la música és pràcticament il·limitat.
Del dens currículum de Kramer, dotat d’una ironia i sorna memorables, la seva col·laboració amb Jimi Hendrix és la més icònica, tot i que hi ha altres col·laboracions o complicitats en la seva carrera que no queden pas curtes. Com els cinc àlbums de Led Zeppelin en què va exercir d’enginyer de so, la mitja dotzena d’obres hiperexitoses dels cridaners Kiss, allà en funcions de productor, el seu paper com a
enginyer assistent dels temes
Between the buttons, Flowers i Their Satanic Majesties request
dels Rolling Stones o, finalment, la seva participació en la gravació del Baby, you’re a rich man dels Beatles. Recorda aquell enregistrament –de fet, els recorda pràcticament tots amb una sorprenent exactitud– amb nitidesa i amb la sensació en aquell moment de la dimensió dels Beatles. “En aquella època, a mitjans del 1967, jo treballava als estudis Olympic de Londres i va resultar que el dia que volien gravar la cançó Baby, you’re a rich man, els estudis d’Abbey Road, els seus de tota la vida, no estaven disponibles per no sé què. El cas és que la van gravar a Olympic, i vam tenir la sort que ens acabava d’arribar un dels primers sintetitzadors que hi havia al mercat, i John Lennon va quedar literalment fascinat. El cas és que devien quedar satisfets perquè un mes més tard van tornar a Olympic per gravar All you need is love. Però ja llavors t’adonaves que eren tan propers, encantadors, i tan bons a l’estudi de gravació, que tot el que vindria després estava més que justificat”.
Però per a proximitats, com la de Jimi Hendrix cap. De fet, Kramer es va establir als Estats Units després de molts anys a Londres per estar en contacte directe amb el guitarrista nord-americà quan va decidir tornar al seu país. “Treballar amb ell –explica Kramer– trencava algun tòpic sobre el que es podia pensar d’ell. Perquè no estava mai satisfet, i les sessions de gravació eren esgotadores, en el seu cas sobretot amb el tema de la seva veu quan cantava, que no li agradava gens, tot i que a mi sí. En qualsevol cas, en Jimi era una persona extremadament disciplinada quan es ficava a l’estudi de gravació, i quan ho feia ja tenies totes les seves idees i el seu esquema de treball molt planificats. Un sistema de treball que crec que li havia inculcat el seu mànager Chas [Chandler], que és qui li havia aconsellat el 1966 que s’establissin a Anglaterra, i que una vegada adquirit un nom i un reconeixement, tornessin als Estats Units. I quan ho van decidir jo tenia clar que me n’anava amb ell”.
En la proximitat, el guitarrista de les distorsions irrepetibles era
“Bowie va compondre la cançó ‘Fame’ en només vint minuts i a l’estudi de gravació mateix” “Jimi Hendrix tenia una col·lecció de molts elapés de música clàssica que escoltava habitualment”
“una persona molt concentrada en el que feia, absolutament dedicat a la seva música i a l’art en general. La gent no ho sap, però tenia moltíssims elapés de música clàssica que escoltava habitualment. I encara que pugui sorprendre, era un home molt tímid, però també molt divertit”. Segons l’opinió de Kramer, “en Jimi era un ésser humà en la seva totalitat, amb unes qualitats humanes que estaven a l’altura d’una inquietud intel·lectual molt poc habitual i unes habilitats artístiques molt lluny de les habituals. Per exemple, no he conegut ningú en la meva vida que fes parlar literalment la guitarra com ho feia ell”. A més, continua dient amb entusiasme creixent, “en Jimi era capaç de dominar el seu ego i si feia falta es convertia en un músic d’acompanyament, tant a l’estudi com a l’escenari. I això no és gaire habitual”. Una afirmació que li serveix per argumentar i assegurar que l’autor d’aquella versió inaudita de All
along the watchtower es mereix estar en una espècie d’olimp dels déus al costat de “John Coltrane, Charlie Parker o Miles Davis, perquè trenca moltes barreres de tota mena, no només musicals”.
En la biografia professional de també brillen altres activitats, com la de responsable de les bandes sonores d’infinitat de pel·lícules de festivals com els de l’illa de Wight, Live at Filmore East, Jimi plays Monterey, Mad dogs and englishmen, The song remains the same o la històrica Woodstock: music from the original soundtrack. “Bé, en Jimi va estar els tres dies al festival de Woodstock i crec que cap de nosaltres no va dormir gens du- rant el festival”, rememora. I evita parlar de les conegudes addiccions del seu admirat guitarrista.
Menció especial al seu full de serveis: la que fa referència al seu paper fonamental en el negoci discogràfic. I aquí novament Jimi Hendrix surt a col·lació. Perquè a finals dels anys seixanta es va encarregar de la construcció dels ara mítics Electric Lady Studios de Nova York, pràcticament el primer estudi concebut per un músic concret. “Tota l’operació va venir a costar un milió de dòlars –assegura l’enginyer-productor–, i recordo com si fos ahir veure en Jimi tornant de les gires amb bosses de bitllets per pagar les obres. Però allò tenia sentit perquè ell es gastava fins aleshores uns 300.000 dòlars anuals per llogar estudis de gravació, i per tant no era pas mala idea. L’única pena va ser que en va poder gaudir molt poc perquè va morir només un mes després que comencés a funcionar”.
Per aquells estudis, dels quals durant anys Kramer va ser màxim responsable tècnic, van gravar grans talents de tota mena, com el seu també admirat David Bowie. “Sí, el va reservar el gener del 75 per gravar uns quants temes del que seria el seu nou disc,
Young americans. La gran sorpresa va ser que també va aparèixer John Lennon per tocar la guitarra acústica, no només en el tema Fame, que era la idea inicial, sinó altres talls. Va ser fantàstic i crec que com la capacitat imaginativa de Bowie en termes musicals n’he vist poques. Per cert, Fame la va escriure al maKramer teix estudi en no pas més de vint minuts”.
La llista de músics i grups que al llarg dels anys han passat per les mans de Kramer, ja sigui en la seva condició d’enginyer de so o de productor, és literalment espectacular: Mott the Hoople, Anthrax, Joe Cocker, Peter Frampton, John Mayall, Ten Years After, Santana, Dionne Warwick o els esmentats Kiss. “Els adorava, i tenien un dels millors guitarristes del circuit. Com a banda estaven una mica torrats, però eren definitivament bons”.
I tampoc no es pot deixar passar per alt el seu vessant com a excel·lent fotògraf (exposicions i llibres inclosos) aprofitant la seva envejable proximitat amb les estrelles. En aquest sentit la seva fotografia de Hendrix amb Mick Jagger al camerino del Madison Square Garden és referencial: “En el món de la música llavors tot era molt proper; la rivalitat dels Beatles i els Rolling Stones no era tal, per exemple, i la relació de moltes d’aquelles estrelles era molt familiar. I crec que aquella imatge ho explica molt bé”.