Tres sortides cada vegada més estretes
Puigdemont té al davant tres opcions: cedir el pas i designar un altre candidat, unes altres eleccions o arriscar-se que es prolongui el 155. Si el temps passa i el PP no pot aprovar els pressupostos, preferirà el 155. I el PSOE li dona suport.
Puigdemont està furiós”. Així descrivia un alt càrrec del PDECat l’estat d’ànim de l’expresident després de la divulgació dels seus missatges de mòbil dirigits a l’exconseller Antoni Comín en què confessava que “això s’ha acabat”. No és estrany. Aquestes revelacions evidencien la distància entre les afirmacions que alguns líders independentistes mantenen en privat i en públic. Aquesta ha estat una pràctica constant. N’hi ha prou a recordar els correus en poder del jutge de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda del Govern, que a finals d’agost admetia que la independència per a l’octubre era “del tot inviable”, ja que “encara falten moltes coses necessàries com ara el control de la duana o una banca pròpia”. Els líders independentistes han pres les seves decisions –ho continuen fent– tibats per la por de frustrar les expectatives de centenars de milers de persones que han confiat en la seva paraula pública, que prometia una independència ràpida i indolora. Qualsevol objecció podia ser interpretada com una debilitat o, pitjor encara, com una traïció. Per això, només pot explicar-se com un símptoma de devoció que ara els missatges de Carles Puigdemont siguin llegits per molts dels seus seguidors com un instant de flaquesa disculpable; és més, fins i tot com una mostra de la seva humanitat, i no com el que semblen: un rampell de fran- quesa.
“Això s’ha acabat”, se sincera l’expresident. En política, el material de què està fet la història, no hi ha res que s’acabi del tot. Però avui Puigdemont sembla que té al davant tot just tres opcions:
El pas al costat. Puigdemont pot cedir en la seva pretensió de ser investit president de la Generalitat. Una de les fórmules que va estudiar era que un membre de la Mesa del Parlament llegís el seu discurs d’investidura, que fos votat i després renunciar per deixar pas a un altre candidat. Però la decisió del president del Parlament, Roger
Torrent, d’ajornar el ple ho va impedir. Puigdemont pot cedir amb més o menys soroll designant un candidat lliure de causes judicials o algú pendent de judici o fins i tot a la presó per continuar subratllant el missatge que la repressió impedeix el normal funcionament de la democràcia. Si prefereix continuar endavant pot assumir un reconeixement simbòlic com a “president legítim” (que seria anul·lat pel Constitucional) o mirar de forçar ERC a desobeir al tribunal, cosa que els republicans rebutgen.
Esquerra ja ha plantat cara a Puigdemont amb l’ajornament del ple d’investidura. Els republicans consideren que ja han patit el desgast de ser assenyalats com els culpables que la investidura de Puigdemont no tingués lloc, així que ara no es faran enrere. Tenen el seu líder, Oriol Junqueras, a la presó i no volen traspassar línies vermelles que puguin enfosquir el seu futur judicial. Esquerra reclama a Puigdemont el seu discurs d’investidura, la fórmula per fer possible que sigui president sense provocar conseqüències penals, una negociació sobre el repartiment del Govern i un pacte sobre el contingut de la legislatura.
Eleccions. Si Puigdemont es manté inflexible en les seves posicions podria empènyer cap a noves eleccions, ja que no hi hauria cap altre candidat amb prou suports. Puigdemont afirmava que fins i tot podria millorar el resultat, però en el seu entorn cada vegada hi ha més convençuts que aquesta no és la millor opció. ERC no vol eleccions després del desengany que es va emportar amb els resultats del 21-D. Prolongació del 155. Segur que hi hauria eleccions? En teoria hi ha eleccions si en dos mesos des del primer intent fallit d’investidura no es resol la situació. Però ens movem en un terreny inestable i inexplorat, i ara mateix tenim un ple d’investidura convocat però no culminat, en suspens. Hi ha experts que creuen que els dos mesos ja han començat a córrer i d’altres opinen que no, perquè no hi ha hagut votació. El Govern del PP envia senyals en el primer sentit per pressionar Puigdemont perquè cedeixi. Per això, el ministre Rafael
Catalá –alineat amb la vicepresidenta– va reclamar ahir que la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, es presenti com a aspirant a la presidència encara que no tingui prou suports per engegar el rellotge cap a unes eleccions. Però en realitat a la Moncloa no volen unes altres eleccions. El resultat del PP ja va ser prou dolent. A més, Ciutadans es farà el sord perquè sap que és inviable. El president del Parlament hauria de fer una ronda de contactes per saber si Arrimadas suma prou vots, i comprovaria que no és així. El sistema no funciona com a les eleccions generals, en què el Rei proposa un candidat que li assegura que disposa del suport necessari. A Catalunya Torrent hauria de comprovar-ho abans.
A la Moncloa hi ha pressa perquè Puigdemont cedeixi. Fins que no es retiri l’article 155 el PP no tindrà el suport del PNB als pressupostos. I els terminis apressen. El març seria el límit. Si s’han de prorrogar els comptes de l’Estat perquè perdura el bloqueig català, al PP li pot interessar prolongar la intervenció de la Generalitat de forma indefinida. De tot això han parlat Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que mantenen un contacte habitual, l’últim la setmana passada a la Moncloa. I el PSOE serà al costat del PP si es pren aquesta decisió.
Puigdemont sap que haurà de triar una d’aquestes tres sortides (tret de solucions imaginatives, que mai no en falten). El dia dels missatges, el seu fidel amic, Josep
Maria Matamala, va enviar-ne un a un xat de seguidors en què explicava que l’expresident ho està passant malament, però que el seu amor al país li donava força. No deia per a què.
Puigdemont va sospesar que un membre de la Mesa llegís el seu discurs, votar-lo, renunciar i cedir el pas