Puigdemont, el cascavell i el gat
Després del 27 d’octubre, el dia de la república o el del 155, segons des d’on es miri, hi va haver un arravatament transitori d’autocrítica al bloc independentista. El Govern havia estat cessat i havia desaparegut. Es va imposar la imatge que no hi havia res preparat per implementar la república, s’admetia que havia faltat transparència en la gestió d’aquells dies davant la ciutadania... Marta Rovira va pagar els plats trencats fins que Oriol Junqueras va dir: “Marta, ja n’hi ha prou, d’autocrítica”.
La secretària general d’ERC va ser la primera a assumir el discurs del “realisme” davant el resistencialisme legitimista de Puigdemont a les portes de la campanya electoral. El 19 de novembre ja va plantejar a La Vanguardia que si la situació judicial impedia reinvestir-lo, s’havia de reconèixer políticament el Govern legítim, però s’havia de posar en marxa una estructura executiva. Rovira ha passat a un segon pla després de les eleccions, s’ha exclòs de totes les negociacions i previsiblement fins i tot del futur Govern, però el debat ha tornat a la mateixa casella en què el va situar ella.
El 155 fa cent dies que està en marxa i no té data de caducitat, i les negociacions entre JxCat i ERC són la repetició del tram final del procés sobiranista, tot i que amb canvis de trinxera. Declaració d’independència o eleccions, proposava ERC a l’octubre entreveient una victòria que no va arribar el 21-D. Ara Junts per Catalunya juga a Puigdemont o eleccions, especulant amb una convocatòria tan incerta com la victòria. La inquietud entre diputats de JxCat davant la impossibilitat d’una investidura sense desobeir els tribunals no trenca, de moment, el discurs públic ni l’aposta per Puigdemont, però el temps corre i la investigació del Tribunal Suprem cada vegada afecta més parlamentaris.
Tot i això, la pressió judicial i la residència a Brussel·les no redueix l’ambició política del president cessat. Puigdemont coneix els moviments que busquen una alternativa i sap que hi participen persones del seu
La negociació entre JxCat i ERC per formar el Govern transita sense fonaments estables, amb Presidència i fins i tot el portaveu en disputa
entorn amb membres d’ERC. De fet, aconseguir que es posi en marxa el Govern s’ha convertit en la prioritat d’una parella d’antics enemics exdirigents de CDC i ERC que encara mouen fils sense exposició pública, tot i que fins ara sense èxit. El discurs des de la capital europea s’endureix, mentre a Barcelona cada dia són més els que esperen literalment que “posin el cascavell al gat”.
ERC ha assenyalat els seus límits de la mà del president del Parlament. Roger Torrent no activarà un debat d’investidura mentre pesi l’amenaça del Tribunal Constitucional davant la perplexitat del nucli dur de Puigdemont. Com a resposta, es llancen proclames legitimistes i es descarten mitges tintes: res de plens simbòlics. Puigdemont vol una investidura formal. Valentia és el que reclama el seu equip als republicans, per assumir un debat d’investidura o per dir “amb totes les lletres” que no volen investir Puigdemont. Només quan el Tribunal Constitucional anul·li la votació, o ERC retiri el seu suport en públic, el president cessat acceptarà obrir escenaris alternatius que requereixen un relat polític al qual Puigdemont, de moment, no està disposat a dotar de coherència.
Així, la negociació per formar un hipotètic Govern transita de reunió en reunió sense fonaments estables. La restitució promesa en campanya és una quimera només equiparable al repartiment al 50 % entre JxCat i ERC, i molt més sense saber qui estarà al capdavant del Consell Executiu. Així que les propostes que hi ha sobre la taula són de màxims. ERC pot reclamar Presidència; el portaveu, fusionar Empresa i Economia, i fins i tot la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; però JxCat vol Turull a Presidència amb competències del Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, desvincular universitats d’Empresa... El debat està esgotat i es resoldrà pitjor del que es podia haver resolt fa una setmana, confessava un exalt càrrec. Però el gat es resisteix a portar cascavell.