Vull dedicar aquest Goya...
Bona nit a tots i a totes. Que és de dia? Jo els pregaria que no em portin la contrària d’entrada i facin el que fan tots els públics dels Gaudí i els Goya quan surt un senyor o una senyora a recollir el seu guardó i en lloc de donar les gràcies i sortir corrents es posa a passar comptes amb la humanitat. –Vull dedicar aquest premi... (Lector: aplaudiments i més aplaudiments).
Vull dedicar aquest premi als fabricants d’armes. Des que els Reis d’Orient em van portar una pistola de pa sucat amb oli, amb bales de plàstic rodones, ni tan sols de fogueig, m’he esforçat per tenir un AK-47, una bateria antiaèria a la meva terrassa del Guinardó i dues o tres bombes de neutrons que arribin a Pyongyang. Avui, els somnis d’aquell nen s’han fet realitat i no descarto que, al final d’aquesta cerimònia, els escombri amb una ràfega de projectils i hagin de fugir espaordits.
Jo no seria aquí sense els rics del planeta, gent anònima que pateix en silenci per les cotitzacions de la borsa i el preu del mercuri a la Xina i que en
...als fabricants d’armes, els milionaris, els meus caps, la vaca polonesa, a Mariano Rajoy Brey i a Napoleó
lloc de petar-se els calés –com farien tots vostès, que per això són pobres i cretins– dediquen el seu temps a crear-nos necessitats.
No sense els meus caps! Hi ha res més estimulant que un director general i la seva camarilla quan et miren malament? Sempre són aquí, al teu costat. Els caps no fallen mai. (Llàgrimes d’emoció).
Aquest premi va per Mariano Rajoy Brey, que, podent utilitzar el 155 per erigir-se una estàtua a la Barceloneta, prefereix veure-les venir. Va per Luther King, Rosa Parks i Napoleó Bonaparte, que es va deixar les plomes a Waterloo i va morir a Santa Elena, lluny del seu estimat poble, fart de les seves ocurrències.
No m’agradaria anar acabant sense un record per a les dones dolentes i la vaca polonesa que s’ha escapat amb uns bisons per a desesperació del seu amo, que n’està fins al capdamunt (escriu Gemma Saura, LV, pàgina 10 d’ahir). Les dones dolentes ensenyen a apreciar tot el que un detesta: complicar-se la vida, desitjar el que no et convé i divertir-se amb la dissort.
Abans d’abandonar l’escenari cridaria tots els contribuents a rascar-se les butxaques, desinvertir en tabac i comprar els fàrmacs amb els seus estalvis perquè un pugui continuar vivint de la rifeta, i a subvencionar cada diumenge aquesta lectura, sense la qual el món seria més injust i Cristóbal Montoro més feliç perquè l’home està en tot encara que s’amagui rere les ulleres.
I finalment prego que no m’aplaudeixin a mi sinó a tots els columnistes que s’aixequen amb ressaca i en lloc d’anar-se’n a muntanyes sense asfaltar es posen davant d’un ordinador per encarar un altre dissabte d’acadèmia cinematogràfica i escriure que per a Oscars, els de Hollywood. O per al malestar del veí, els agraïments llargs i reivindicatius.