El 155 i els interessos del país
AVUI es compleixen cent dies de l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, mitjançant el qual l’Estat va destituir l’últim Govern de la Generalitat, va convocar les eleccions del 21-D i es va fer càrrec de l’Administració catalana. Aquesta aplicació del 155 manca de precedents i constitueix una anomalia que hauria d’expirar com més aviat millor, entre altres raons perquè no és el millor model d’administració. Les circumstàncies històriques que el van propiciar van ser, certament, excepcionals. Però cada dia que passa el 155 és observat per catalans de tota orientació política amb més pena.
El Govern va anunciar al seu dia que no tenia intenció de prorrogar-lo i que esperava i desitjava aixecar-lo de seguida que fos constituït un nou Govern. Però, paradoxalment, aquest desig majoritàriament compartit a Catalunya xoca ara amb un impediment que no té el seu origen a Madrid, sinó a Brussel·les. Perquè és a la capital belga on el cessat Carles Puigdemont insisteix a ser investit de nou president de la Generalitat. Malgrat que el Tribunal Constitucional ja ha assenyalat que no acceptarà una investidura telemàtica. I malgrat que són nombroses les peticions dirigides a Puigdemont, cada dia més explícites, perquè reconsideri la seva posició i cedeixi pas a un altre candidat lliure de causes judicials, que pugui garantir una nova legislatura catalana sense 155 ni contratemps extraordinaris.
Des del sector independentista, i en particular des d’ERC, s’ha reclamat a Puigdemont generositat, en genèric. Però no cal estar molt al cas en matèria de política catalana per adonar-se que, amb amables paraules, li estan demanant que faci un pas al costat. És lògic que sigui així. Perquè només si Puigdemont desisteix de la seva actitud de voler recuperar el càrrec tant sí com no, o de bloquejar la situació, o de dur la política catalana cap a unes noves eleccions, serà possible començar a recuperar la normalitat, amb aixecament de l’article 155 inclòs.
La difusió aquesta setmana dels missatges derrotistes enviats per Puigdemont al seu exconseller Comín marca un abans i un després. Alguns observadors s’han centrat en la pertinència, o no, de divulgar una conversa electrònica privada. Però l’assumpte més rellevant no és aquest, sinó la constatació irrefutable que el president té un doble llenguatge: quan se sincera amb els seus acòlits admet que “això s’ha acabat”; però quan s’adreça als seus votants per via televisiva no rebaixa el to enardidor. La més elemental coherència no li hauria de permetre continuar així gaire temps.
La política pot ser un joc cruel. Els qui es llancen a l’arena saben que en ocasions els exigirà grans sacrificis personals. En especial, quan les apostes són altes. L’últim tram de la carrera política de Puigdemont no ha transcorregut en l’era de l’oasi català. Ha estat al capdavant de la Generalitat dos anys molt tensos, en els quals des del Govern s’han traspassat línies vermelles que mai s’haurien d’haver creuat. Malgrat això, el 21-D el sobiranisme va obtenir un gran resultat que li permet governar. El problema per a Puigdemont és que la seva situació jurídica li impedeix ser investit. La resistència a admetre-ho no afavoreix el país. Si la manté, no faltarà qui l’acusi de prioritzar el seu interès particular sobre el col·lectiu. La qual cosa potser no seria justa per a qui sens dubte considera, com Artur Mas al seu dia, que els interessos del país estan per davant dels de partit i dels personals.