La meva Amèrica
Els Estats Units d’Amèrica són un gran país. Hi he viscut durant tres períodes llargs de la meva vida i les meves estades, especialment la primera, fa vint anys, em van canviar de manera absoluta la percepció que tenia no només d’aquella nació sinó també d’aquesta, la meva.
De vegades allunyar-se permet contemplar millor el lloc d’on partim perquè és cert que sovint els arbres no ens permeten veure el bosc. Quan entre i entre hi posem mar o terres és quan podem calibrar millor allò que hem deixat. És llavors quan sol sorgir la nostàlgia, a la qual no cal fer massa cas perquè quan ens abraça té tendència a fer-ho d’una manera tan forta i rotunda que pot arribar a escanyar-nos. No és bo deixar que els seus braços ens acullin ni tan sols quan, en comptes d’abraçar-nos, ens conviden a ballar perquè li encanta fer-nos dansar valsos de derrota.
Me’n vaig anar amb la lliçó apresa. Vaig enyorar només el fonamental, que va ser força i em vaig adonar que el complex d’inferioritat que solem carregar els espanyols, era sols això, complex d’inferioritat, perquè el nostre és un gran país, modern, avançat i cosmopolita. En això darrer, molt més que els Estats Units. Encara que a Nova York o a Chicago, la meva ciutat predilecta, puguis trobar pel carrer ciutadans arribats de qualsevol part del globus, els nord-americans no són cosmopolites, tot el contrari. En general, no els interessa ni veure món ni conèixer altres cultures ni altres països, el seu els sembla el millor. Si deixem de banda els habitants de les grans ciutats, molt més oberts, els americans que viuen en petits pobles aïllats –l’Amèrica profunda és força extensa– en tenen ben bé prou de mirar-se el melic i recitar els mantres que van fer guanyar Trump: “El primer, Amèrica”, “Amèrica per als americans”.
La manca de curiositat, el desinterès per “saber si el turc baixa” o s’està quiet, que escrivia el clàssic al segle XVI, em sembla una característica nacional americana que no admiro gens. Tot el contrari. És el que ens ha portat la desgràcia de Trump, aquesta mena de plaga ploguda d’un cel infaust, semblant a la que va portar el Brexit a Anglaterra.
Hi ha, no obstant això, una altra Amèrica, la que tantes vegades ha vingut en suport d’Europa, la que ens va salvar en la darrera guerra, la que defensa la democràcia i vetlla per la separació de poders i accepta els mandats dels seus tribunals de justícia. L’Amèrica que, fins fa molt poc, ha dotat les seves universitats perquè fossin capdavanteres en desenvolupament científic i ha fet prevaldre la recerca. L’Amèrica que va permetre que Obama, negre i no precisament ric, pogués arribar a ser president. Aquesta és la meva Amèrica, la que estimo i enyoro i on ben sovint em moro de ganes de tornar. L’Amèrica que va fer possible que Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Montserrat Roig, Rosa Montero, Soledad Puértolas, Laura Freixas i tantes altres autores com qui això signa, no només poguéssim escriure allà amb la necessària tranquil·litat algunes de les nostres novel·les, sinó també que els nostres llibres tinguessin difusió. Les publicacions de diverses professores americanes –Geraldine Nichols, Mirella Servodidio, Roberta Johnson, Maryellen Bieder, Joan Brown, etcètera, la llista és llarga i em quedo curta– fossin pioneres a estudiar-nos.
La meva Amèrica és un país on qualsevol pot practicar la crítica sense por. Ho fan els grans diaris de manera quotidiana contra Trump i ho va fer el setembre passat, encara que la notícia ens hagi arribat ara, Nancy Spector, conservadora en cap del Museu Guggenheim de Nova York quan va denegar a la Casa Blanca el préstec del quadre Landscape with snow (1888) de Van Gogh perquè el tenia compromès amb el museu homònim, el magnífic Guggenheim de Bilbao, on havia de viatjar per ser exposat. En el seu lloc va oferir la contemplació i el gaudi d’un vàter d’or, obra de l‘iconoclasta Maurizio Cattelan, per a ús de la família presidencial, al qual acompanyaria un manual d’instruccions. Innecessari, atès que, pel que sembla, la facilitat de les prestacions de la peça i el seu bon funcionament havien estat comprovats de sobres. Abans que Mister President i la seva First Lady es dignessin provar-lo ja ho havien fet uns cent mil americans, ja que l’obra, batejada amb l’irònic nom de Amèrica, va ser exposada al museu amb aquesta intenció pràctica.
Sincerament no m’imagino el director del Prado o el del Reina Sofia ni el del Guggenheim de Bilbao o el del Museu Nacional d’Art Catalunya oferint al president del Govern o al president de l’autonomia basca o catalana una obra semblant per més que algun la mereixés. Sens dubte aquí, a Madrid, Bilbao o Barcelona se l’haurien jugat. És possible que no els haguessin destituït immediatament, però amb el temps aquest desafecte al poderós de torn els hauria passat factura. Als Estats Units és molt menys probable que això succeeixi. La qual cosa parla a favor d’aquest país que a mi tant m’agrada, malgrat el seu actual i ridícul Mister President i la cort que l’envolta.
No m’imagino el director del Prado, el Guggenheim o el MNAC oferint el vàter d’or de Cattelan a cap president d’aquí