L’agenda oblidada
Al’Afganistan, la collita d’opi s’ha doblat l’últim any i les nostres ciutats, i les de tot el món, s’inunden amb tones d’heroïna a baix preu. L’heroïna torna, i una nova generació que no la recorda hi està caient, mentre les màfies que la venen estan trencant la convivència de les ciutats. A Ciutat Vella a Barcelona, a Vallecas i Lavapiés a Madrid. Per tot arreu, els traficants rebenten portes i converteixen habitatges buits en narcopisos. Molt habitualment els pisos són de bancs, que se’ls han quedat massivament arran la crisi econòmica. No en fan res, no tenen cap interès empresarial a combatre l’ocupació. I la llei, de nou, no està preparada per ajudar policies i jutges. L’últim canvi que s’hi va fer, per protegir famílies i nens dels desnonaments per impagament, ara ajuda els traficants a mantenir una profitosa ocupació que omple
Els ciutadans tenim pressa, de debò, perquè ens resolguin els nostres problemes
els barris de pinxos violents i de ionquis angoixats.
L’alcaldessa d’Ulldecona denuncia que una empresa s’està emportant les oliveres, almenys nou de mil·lenàries, de la finca que té al municipi. Aquests arbres tenen molta demanda a tot el món, i es compren per plantar-los en jardins particulars o instal·lacions empresarials com a signe de distinció i riquesa. Molts països ja tenen legislada la seva protecció, en considerar-los part del patrimoni, exactament igual com una església romànica o un quadre de Goya. No és el cas d’Espanya. Només la Generalitat valenciana ho té legislat i l’alcaldessa demana a la Generalitat de Catalunya una llei similar o, encara millor, una de global al Congrés dels Diputats per evitar l’empobriment del territori. Increïblement, ni a Andalusia, Extremadura, Múrcia o Aragó, com a Catalunya, hi ha cap llei autonòmica que protegeixi les oliveres monumentals.
Fa poc més de tres mesos, els set científics espanyols de més rellevància internacional van fer una crida conjunta. Entre ells hi havia l’eminència en cardiologia Valentí Fuster i el seus homòlegs en la investigació de la sida, Bonaventura Clotet, i el càncer, Josep Baselga. Era una petició simple: que tots els reconeixements i premis que els donen a Espanya, es tradueixin en inversió i suport per a la recerca. Menys guardons i més diners, han dit les millors eminències del país, les persones que tenen a les seves mans trobar la cura per evitar milers de morts. Van explicar que els diners destinats a la recerca s’han retallat un 30% en l’última dècada. La doctora Maite Mendióroz, un referent en alzheimer, va recordar que el cost de fer un quilòmetre d’AVE, 15 milions d’euros, és el que valdria pagar el sou a uns 300 investigadors. La seva conclusió: “Cal invertir en persones”.
Aquesta columna només dona per explicar tres exemples de fets d’extrema urgència, molt diferents entre si, però importants per a la nostra vida i el nostre futur, que no estan presents en primera línia a l’agenda política. I em refereixo a l’agenda dels que tenen la possibilitat real d’atacar aquests problemes. No hem votat per assistir a una baralla de gats i gossos, ni per aplaudir el que doni el cop més contundent o enginyós. Els ciutadans tenim pressa, de debò, perquè ens resolguin aquests i més problemes.