Informes secrets (o públics)
Tant si conserva l’accés al mercat únic europeu com si opta per l’acord de lliure comerç, el Regne Unit veurà perjudicada la seva economia quan es materialitzi el Brexit: en els propers quinze anys, creixerà entre un 5% i un 8% per sota del que estava previst. Això és, si més no, el que anuncia un informe secret governamental del gener, que l’ha acabat divulgant la premsa i ha motivat la comprensible inquietud entre els britànics, augmentada si pot ser pels desmentiments oficials.
Els informes secrets tenen una aura especial. Els papers confidencials, els documents classificats i el segell top secret ens remeten a un món de poder en l’ombra, d’intrigues, on els elegits es mouen sigil·losament i prenen decisions transcendentals per als ciutadans. Però després resulta que el destí d’aquests informes secrets, a més d’alertar (inútilment) els mandataris sobre el rumb de col·lisió que han fixat, és deixar de ser, tard o d’hora, secrets.
Aquesta realitat té els seus reflexos en l’àmbit de la ficció, com ens recorda una de les pel·lícules en voga, Els arxius del Pentàgon. Steven Spielberg hi recrea la lluita per la llibertat d’expressió dels grans diaris dels EUA, que el 1971 van divulgar un informe secret que podríem resumir de la manera següent: les quatre últimes administracions presidencials sabien que la guerra del Vietnam no es podia guanyar i, tot i això, van continuar enviant-hi els seus reclutes.
Gairebé mig segle separa els dos documents, referits a conjuntures diverses però que aporten una lliçó semblant: alguns governants ben informats s’aferren a les seves decisions polítiques malgrat saber que perjudicaran els seus governats. I, a sobre, després són reelegits.
Parlant d’informes, encara que a una altra escala, dimarts es va divulgar el de la Fundació Contemporània, en el qual Catalunya queda ja per darrere de Madrid i el País Basc quant a oferta cultural, i en el qual els grans museus de Barcelona són per darrere dels de Madrid (Reina Sofia, Prado, Thyssen...), Bilbao (Guggenheim) o Santander (Centre Botín, en el primer any).
Aquí ja no estem parlant d’un informe del Govern. Ni tan sols secret. Però sí d’un de rellevant. En una societat avançada i mitjanament assenyada, la cultura ha de ser una prioritat. Però aquí fa temps que això no passa. Per desgràcia, la postració de Barcelona pel que fa a museus i exposicions ja és gairebé una tradició, reconfirmada ara per l’informe vergonyós a què ens estem referint. Els qui reiteren la seva denúncia sobre aquest estat de coses corren, doncs, el risc de convertir-se en uns pesats. Si jo denunciés, per exemple, la insensibilitat dels mitjans públics, que el mateix dia que va aparèixer l’informe només tenien ulls per a l’ajornada i improbable sessió d’investidura de l’home que se’n va anar a Brussel·les, passaria per ser un plom i un botifler.
Vol dir tot això que l’activitat cultural és plana a Barcelona? No. Algunes institucions lluiten agosaradament per sobreviure amb dignitat. I ho aconsegueixen. Però supervivència no equival a excel·lència, ni dignitat a progrés. Em diran que, en una Catalunya independent, això no passaria, perquè Barcelona ja no s’hauria de comparar amb Madrid ni amb Bilbao. Es podria comparar amb ciutats catalanes, més properes. I així s’aniria acomodant a una talla minvant, sense informes inoportuns ni mala consciència, aliena al que li vaig sentir dir a l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, en la presentació de la New Tate Modern fa dos anys (i avui em permeto repetir aquí): “La cultura tindrà un paper central durant el meu mandat, al costat de l’habitatge social, el medi ambient i el transport (...) Integrarem la cultura en la nostra planificació general, perquè la cultura contribueix de manera essencial a fer-nos millors persones (...) Volem un Londres on la cultura lideri”.
Sadiq Kahn no és partidari del Brexit. Ja ha donat a entendre que donaria suport a un nou referèndum. I el mes passat va alertar que la ruptura amb la Unió Europea endinsaria el seu país en “una dècada perduda”. No s’equivoca. Les ciutats que aspiren a destacar saben que s’han de cuidar de la seva economia, que les fa competitives, i de la seva cultura, que les millora amb institucions i programes culturals de pes. Ara bé, ni l’economia ni la cultura no passen ara pel seu millor moment aquí. A Catalunya, i per tant a Barcelona, l’economia pateix els efectes d’una gestió política que foragita bancs, empreses i inversors. I l’administració té els seus museus i altres equipaments culturals al ralentí. Mentrestant, a l’inframon dels arribistes l’activitat és frenètica per ocupar les direccions de centres culturals que queden vacants.
Les ciutats que aspiren a destacar han de cuidar la seva economia i la seva cultura