Final feliç per als mariners asiàtics d’un vaixell racista
Barcelona aconsegueix que la tripulació del C-Star, noliejat per un grup europeu ultra, cobri els salaris i torni a casa seva, a Sri Lanka
El cas del vaixell C-Star, amb bandera de Mongòlia i un armador del Regne Unit, ha tingut un final feliç per als tripulants. Abans d’explicar-ho, però, cal comentar dues paradoxes. Noliejat pel grup racista Generació Identitària, el vaixell va tractar de torpedinar aquest estiu la tasca de les ONG que salven vides al Mediterrani, com la badalonina Proactiva Open Arms. Amb l’excusa de la
defensa d’Europa, l’embarcació volia frenar l’arribada d’immigrants a les costes europees. No només no va interceptar ni una sola pastera, sinó que va patir una avaria i va estar a punt de ser rescatat precisament per una de les organitzacions humanitàries a què s’oposava.
Aquesta és la primera paradoxa. La segona, que la tripulació involucrada malgrat tot en l’operació del C-Star és de Sri Lanka. Aquest país asiàtic també ha conegut el tràgic èxode dels qui fugen amb vaixell de la misèria, els anomenats boat people. Després de l’avaria, els ultres van desembarcar a Malta i van abandonar a la seva sort el C-Star i els seus vuit mariners, que llavors van iniciar una odissea a la recerca d’un port que els oferís refugi. La situació era tan desesperada que van sospesar pescar per menjar i recollir aigua de pluja per proveir-se.
Tot i que en contra seu hi pesava una prohibició d’entrada en ports europeus, la nau va ser autoritzada per raons humanitàries a recalar a Barcelona. Va arribar al dic sud a finals del setembre. El panorama era desolador. Sense combustible ni queviures i sense poder ajudar des de feia mesos les famílies, que depenen d’ells, els mariners s’arriscaven a un procés llarg i burocràtic per percebre tard i malament els salaris. Fins a l’embargament i la subhasta del vaixell caldria esperar almenys un any, per la qual cosa, en el millor dels casos, tornarien a casa amb les butxaques buides i la incerta esperança de cobrar parcialment algun dia. Per fortuna per a ells, es va creuar al seu camí el Comitè de Benestar del Port, integrat per l’autoritat portuària i deu institucions, en especial Stella Maris, un far per a tots els vaixells del món.
Aquesta entitat, vinculada a l’Església i a l’apostolat del mar, va rebre fa dos anys el màxim reconeixement internacional per la seva ajuda a les tripulacions que arriben a Barcelona. Són els mariners mateixos els que voten i els que van decidir que se li concedís el guardó Seafarers del 2016. Per què? N’hi ha prou amb una dada: el 2017 l’organització premiada va visitar més de 2.100 vaixells, va auxiliar 8.000 mariners i va oferir 7.500 pernoctacions –algunes de dies, altres de mesos– als que van desembarcar sense un sostre.
Stella Maris es va posar a disposició dels nàufrags del C-Star, que van viure una altra tempesta al desembre: el capità i el primer oficial se’n van anar sense acomiadar-se ni dir on anaven. Avui ja deuen estar molt penedits. Els sis mariners que s’hi van quedar rebien periòdicament queviures i tancs d’aigua i combustible perquè els generadors del vaixell poguessin funcionar. Però tant o més que l’ajuda material, “van agrair saber que no estaven sols, saber que hi havia algú a l’altra banda”, explica Ricardo Rodríguez-Martos, mariner i delegat diocesà de Stella Maris.
Rodríguez-Martos va ser testimoni directe del seu desgast emocional. “El més habitual en aquests casos és que els armadors es desentenguin dels tripulants”. I tot just quan el cel semblava més negre, va sortir el sol. Inopinadament, l’armador va pactar la venda del C-Star, que continua al dic sud però ja sense cap dels emblemes de Generació Identitària. La transacció incloïa les indemnitzacions i la repatriació dels mariners.
Cadascú va rebre entre 5.000 i 8.000 euros. L’empresa va provar de convèncer-los per fer els pagaments a Sri Lanka, però Stella Maris va obligar que se’ls lliurés els diners en mà. Això no va passar fins la nit del dia 23. Només 48 hores després, se’n van anar amb avió. Abans, van participar en una cerimònia ecumènica. Tots sis van fer una col·lecta per fer un donatiu de 300 euros a Stella Maris, que Ricardo Rodríguez-Martos no volia acceptar: “Però si necessiteu aquests diners i les vostres famílies, encara més”. No hi va haver manera de fer marxa enrere, recorda aquest home de fe i del mar. “Quan toco el sobre –diu– crec que estic tocant una cosa sagrada”.
LA DESESPERACIÓ Els sis tripulants semblaven condemnats a tornar a casa sense diners ni esperances
LA SORPRESA
Gràcies a la venda del vaixell i l’ajuda de Stella Maris, la seva sort va canviar de cop