Maig del 68
Celebrar o commemorar? Mentre Emmanuel Macron, el primer president de França nascut després del Maig del 68, escull la paraula adequada per evocar aquesta data, el Centre Pompidou, basat en l’experiència de la commemoració de les seves quatre dècades amb una desena d’institucions, coordina un recordatori parisenc repartit en nou centres de la capital” (Óscar Caballero, La Vanguardia ,21 de gener).
Celebrar o commemorar el Maig del 68? “Quelle erreur!”, escriu Luc Ferry a Le Figaro. Per què a l’Estat francès no se li ha acudit mai celebrar l’Imperi o la Comuna de París?, es pregunta Ferry. Perquè es tracta d’episodis històrics que divideixen més que no agermanen els ciutadans. Celebrar la Revolució Francesa? (amb tots els seus errors o inconvenients), qüestiona Ferry. I tant. Perquè això suposa, diu, el triomf de la democràcia, com resulta lícit celebrar el final d’unes guerres o la Xoà. Però el Maig del 68? Ens uneix o ens divideix? Aquesta és la qüestió.
Què feia jo el Maig del 68? Doncs era un periodista de trenta anys sense feina. M’havien fet fora del Correo Catalán, on exercia de crític teatral, per haver-me comportat indecorosament amb Antonio Martínez Tomás, crític teatral i cinematogràfic de La Vanguardia a més de president de l’Associació de la Premsa barcelonina, o una cosa semblant. Manuel Ibáñez Escofet, que em va treure del Ciero per oferir-me la crítica teatral del Correo , i que m’havia defensat, sense fortuna, davant del senyor Antonio i dels seus amics –Marsillach (Luis), De Armenteras (Antonio) i Junyent (José María)–, que li van demanar el meu cap al director del Correo, intentava aconseguir la direcció del Tele/eXprés, llavors en mans de la família Godó. No ho va tenir fàcil, però al final ho va aconseguir. I vam anar a celebrar-ho al 7 Portes.
I el mes de novembre d’aquell any, 1968, jo començava a escriure les meves “rumbas” –un article diari, quan sortia, perquè alguns dies em descuidava d’escriure’l– en aquell diari que Manuel Ibáñez Escofet va convertir en una cosa innovadora, irrespectuosa, en la mesura en que es podia, en la premsa barcelonina del tardofranquisme. El Tele/eXprés no va trigar a identificar-se, vulgues que no, amb l’anomenada gauche divine, i a mi la veritat és que no em va anar gens malament: Oriol Regàs em va donar una targeta amb la qual els whiskeys –els meus i els dels meus amics– em sortien de franc a la barra del Bocaccio –amb tres ces: l’Oriol va deixar coix el florentí–.
Però què hi havia del Maig del 68 a la gauche divine? Què hi havia del Maig del 68 al Tele/eXprés? Pel que fa a mi, periodista sense feina, casat i amb una criatura de dos anys, us he de confessar que el Maig del 68 m’importava un rave. Un rave, fins a cert punt. Confesso que a l’Institut Français m’empassava la premsa francesa –que no agafava, perquè no sempre arribava, a la Rambla– i sentia una certa enveja per aquells nois que vivien “una explosió de llibertat”. Però després, a la tarda, quan me n’anava cap al carrer Tallers a la redacció del diari, a escriure el meu articlet, i em trobava a la redacció amb un xaval bandera roja i per més inri maoista que em parlava de Cohn-Bendit com si fos un petit déu, em feia posar molt nerviós i me n’anava al bar Sol a prendre’m un whiskey –em fiaven– i a jugar al milió amb el bo d’en Perich fins que em passava l’emprenyada. I és que jo sabia que Mao era un assassí, un assassí colossal, aquell Mao a qui Malraux, quan ells dos es troben a Pequín el 1965, un any després del restabliment de les relacions diplomàtiques franco-xineses pel general De Gaulle, Malraux va i li deixa anar: “Saludo el més gran revolucionari de la nostra època després de Lenin”.
Doncs sí, al Tele/eXprés hi havia més d’un brigada roja-maoista que em posava pels núvols aquell Maig del 68 i no precisament com una “explosió de llibertat”. Perquè per mi era això: la meva estimada Emma Beltrán, després Emma Cohen, muntant un baret a París per gaudir d’aquella “explosió de llibertat” mentre jo em prenia el whiskey al bar Sol sense saber de què coi escriuria aquella tarda.
Què se n’ha fet d’aquell, d’aquells nanos brigades roges-maoistes amb qui vaig coincidir al Tele/eXprés? Afortunadament, gaudeixen de molt bona salut i alguns d’ells avui són uns periodistes més que respectables, al servei, diuen, del Govern del senyor Rajoy.
Del Maig del 68 se n’ha començat a parlar a França i també aquí. El 27 de gener passat Arturo San Agustín ens parlava en la seva columna dels pijos barcelonins, nascuts “en una família burgesa i, per descomptat, adinerada”. I parlant d’aquests pijos, treia el tema del fill d’algun paleta andalús que es lligava a una pija barcelonina, i deia que “l’orgasme no acabava d’arribar perquè, entre els nervis d’ell i les fotografies del Maig del 68 d’ella, la cosa es descomponia sota un cartell que reproduïa el Gernika de Picasso”. Això em recorda Últimas tardes con Teresa, la novel·la de Marsé. El fill del paleta andalús podria ser el Pijoaparte i la pija catalana la Teresa de la novel·la de Marsé. No va acabar d’arribar l’orgasme, entre el Pijoaparte i la Teresa? Per culpa dels nervis de l’un i de les fotografies del Maig del 68 de l’altra? Au va! Com deia l’amic Manolo (Vázquez Montalbán), contra Franco vivíem millor, i aquí, en aquells anys, els orgasmes, quan funcionaven, funcionaven amb o sense les fotos del Maig del 68 de les noies, pijas, esclar, de la revista Lui –que vaig arreplegar a l’Institut Français– tapant-se el cony, perdó, el sexe, amb el Llibre Roig de Mao Zedong. Només faltaria.
Periodista sense feina, casat i amb una criatura, confesso que el Maig del 68 m’importava un rave... fins a cert punt