La veritat desagradable

BALA. Cuéntame (La 1, dijous a la nit) exhibeix brillantor en la manera com narra les trames i en la interpretació d’uns actors que ja s’han convertit en els seus personatges per la versemblança superlativa que tenen. Ha estat commovedora la humil escena en què mare (la Merche) i filla (la María) es troben a l’hospital, ferida la nena per una bala policial en una manifestació estudiantil (som al 1987) rere una cadena d’ocultacions que la mare no s’està de retreure-li a la seva filla. “I el papa?”, li etziba la noia: “No l’hi he dit”, s’excusa la mare, que descobreix així la seva pròpia contradicció, però el que fa tallar la respiració del teleespectador és l’eloqüència muda de les mirades de totes dues, les emocions que emanen de cada porus de la seva pell, el diàleg callat de la brillantor de les seves pupil·les, del gest, de cada pestanya i cada cabell: aquí tot parla sense necessitat de paraules. L’actriu veterana Ana Duato i l’actriu joveníssima Paula Gallego no ho són, aquí: són una mare i una filla. Són la Merche i la María. I a més ara sabem que la nena María és el membre més fort, madur i determinat de tota la seva emocional i entranyable família. Crear un món: això és l’art. I això ha aconseguit aquest capítol de Cuéntame.

VERB. La sèrie Cuéntame téa més el detall de concedir a públics diversos el que els agrada. Suma i encavalca estímuls sense que perjudiquin el relat: de tant en tant regala picades d’ullet literàries o poètiques –sense abusar, però– dedicades al teleespectador més sibarita de les connexions amb la realitat política i cultural de cada moment. Així, en el capítol d’aquesta setmana, en el moment en què el Carlitos apaga el llum de la tauleta de nit, veig què llegeix: veig la portada del llibre Las personas del verbo, del poeta barceloní Jaime Gil de Biedma. I sento la veu en off del Carlitos que recita, com si res: “Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde –como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante–. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos –envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro–. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra”. I fosa en negre. La veritat.

El diàleg callat de les pupil·les, del gest, de l’emoció de cada porus en una humil escena de ‘Cuéntame’

LLIGAMS. S’ha ponderat poc la meritòria valentia del lliurament de Salvados de diumenge passat (La Sexta, diumenge a la nit), en què Évole es va tancar en una cabana d’alta muntanya amb cinc persones que han tingut vides tocades pel negre dit de la depressió. Més enllà d’una absorbent estètica audiovisual, sense comentaris en off, amb l’estàtica sobrietat del primer pla fix i el silenci d’un paisatge suspès del cel, la televisió no havia estat mai tan agosarada per comprendre (encara que sigui per aproximació) un mal que afecta Uno de cada cinco (el títol d’aquest Salvados), amb el coratge afegit que implica no ocultar a la xerrada que el suïcidi (tabú mediàtic, tabú mediàtic) és una de les tràgiques derivades d’aquesta malaltia esfereïdora que talla abans de la mort tots els lligams que ens havien unit a la vida. – @amelanovela