Escollida per la dansa
Yvonne Alexander Goubé va morir abans d’aquest Nadal passat a París. Era vídua del que va ser ballarí estrella de l’Òpera de París Paul Goubé. Tots dos havien fundat el 1979 a París l’Studio de la Salle Pleyel. Aquest centre va acollir des de primeres figures del ballet clàssic contemporani (per perfeccionar-se) fins a futures ballarines i ballarins que serien grans estrelles. Filla de tots dos, la Jennifer (també primera figura a ballet de l’Òpera d’Hamburg) continua la tasca iniciada al Centre Goubé de París.
La Yvonne i la seva germana Jeannette van fundar el 1941 una escola de ballet a Barcelona. Van comptar amb excel·lents músics (X. Montsalvatge, F. Mompou) i dissenyadors (P. Pruna, E. Grau Sala, M. Muntañola). La Jeannette ho va deixar aviat al contreure matrimoni. La Yvonne, escassa de paraules, emprava amb nosaltres la seva fina ironia sempre estimulant i afectuosa. Era una professora exigent, estricta i, alhora, afectuosa. Establia a la sala la tensió justa perquè poguéssim sentir el pols de cada conquesta. Totes. Unes millor o abans que d’altres. Amb el rigor i l’exactitud amb què ens ensenyava les tècniques, sabia, alhora, transmetre’ns la manera d’expressar les emocions. Era alegre i amb sentit de l’humor.
A la cerimònia de comiat de la Yvonne, deia la periodista Ariane Dollfus de la seva amiga: “Tenia moltes paradoxes: era seriosa, però no es prenia seriosament. Podia ser seriosa però resultava sempre riallera. Era francesa, escocesa, espanyola, en una paraula: europea, i podia passar d’una llengua a l’altra en la mateixa frase, segur que això la divertia, fingint de vegades no entendre o entendre malament el que no tenia ganes de sentir. Hauria pogut ser una actriu còmica...però va preferir apoderar-se de la dansa, si no és que va ser la dansa qui la va escollir. Fins i tot va estimar un ballarí que va acabar sent el seu marit, Paul Goubé, amb qui van concebre una futura ballarina, la Jennifer, i van contribuir a formar desenes i desenes de ballarines i ballarins que van arribar a ser grans intèrprets. El famós estudi de la sala Pleyel era el cim del ball, a París. Hi anava per aprendre, per perfeccionar, i per envellir més a poc a poc... Tenia tanta fibra pedagògica! Això exigeix molta generositat, molta paciència...i també molta impaciència per fer avançar el pura sang que tenim davant!”...
Com a professora la Yvonne era enormement atractiva per a nosaltres: se situava al davant i feia un pas nou, i darrere nosaltres la seguíem fins que ja era nostre! Unes el captaven abans, d’altres després, però totes acabàvem dominant la nova conquesta. Sense amenaces ni baralles, sense exàmens ni notes, sense deures ni càstigs, sense passar vergonya. Allò sí que era aprendre! Als vestidors semblàvem orenetes esverades fins que la veu de madame Alexander, mare de les nostres professores, imposava ordre i silenci. És impossible oblidar aquella olor de resina de pi (per a les nostres sabatilles) que avui ens sembla un perfum!... No faltaven, a més, magnífiques coreografies per a la funció de final de curs. Tan imaginatives! En què cadas-
Ensenyava sense amenaces ni baralles, sense exàmens ni notes, sense deures ni càstigs, ni passar vergonya
cú tenia el seu número, la seva ocasió, els aplaudiments.
Segur que algunes d’aquelles nenes li devem a la Yvonne la dedicació a l’ensenyament. Perquè va omplir de llum la nostra adolescència... Aquella postguerra tan llarga, i per a molts dramàtica, va castigar els petits i va ser per a tothom, almenys, difícil. La Yvonne ens va ensenyar llavors a il·luminar la foscor. Com no l’hauríem d’estimar per sempre!