De tornada
Ballet Cullberg - ‘Protagonist’ Coreografia: Jefta van Dinther Música i so: David Kiers Veu: Elias Lloc i data: Mercat de les Flors (2/II/2018)
Ja fa més de deu anys hi havia qui es preguntava què passaria amb el Ballet Cullberg una vegada es deixés enrere el llegat de Mats Ek. Tanmateix, l’arribada d’un nou director, Johan Inger, no va desnaturalitzar gens les millors virtuts del repertori de la companyia, i tot el que associàvem amb el conjunt suec va continuar en bona mesura a les noves coreografies. Almenys, en el fons, si no en el seu aspecte més superficial. Amb Inger, el moviment neoclàssic es va estilitzar, lluny dels moviments desencaixats de tipus expressionista que vinculàvem amb Ek, però aquí van venir la subtilitat, l’humor, la tècnica com una simple eina al servei de l’expressió individual o el fons humà que es dona a les coreografies. Emoció i reflexió continuaven anant de la mà. I hi havia bellesa, però com a simple instrument. Mai com un fi. Mai com a excusa esteticista. Això va ser, això era i això és el Ballet Cullberg. I per descomptat tot això és a Protagonist, de Jefta van Dinther, però ara de nou amb un tipus de fisicitat que, tot i ser diferent, més orgànica, connecta per complet amb l’arrel expressionista que relacionem amb els millors anys del Cullberg. A Protagonist, la gran protagonista torna a ser la dansa com a instrument de comprensió humana. Van Dinther treballa a fons amb els cossos. Braços, cames, colls, tot serveix per a un ampli desenvolupament de moviments de gran riquesa, plens de matisos. L’expressió és individual, sense renunciar a la força del grup. En escena fins i tot té lloc una espècie d’estira-i-arronsa entre diversos grups d’individus, al mateix temps que entre cada individu i la seva incorporació al col·lectiu. La veu del cantant suec Elias i la calidesa i la força de la seva música arrosseguen els cossos i l’espectador . Tot resulta molt orgànic, amb clímaxs emocionals continus.
Però de quina “revolució” es parla a Protagonist? Doncs, d’una evolució de torna una vegada i una altra a recomençar. Som la causa tant de la nostra destrucció com de la nostra evolució. La peça culmina amb una mena d’apocalipsi fosc i una tornada a l’animalitat de la nostra espècie, però l’esperança és en allò que ve. En la manera com de nou tornem a veure indicis creatius en cada individu. En com, de la mateixa forma que som animals, no parem de somiar. I què hi pot haver millor que la dansa per moure’s entre tots dos pols?