Mr. Ripley contra els Mossos
BCNegra debat sobre el personatge de Patricia Highsmith i els llibres supervendes
L’operació BCNegra va per bon camí. En espera de la jornada final aquest matí a l’antiga presó Model, el festival de novel·la policíaca va celebrar ahir una maratoniana sessió contínua sabatina –de matí, tarda i nit– al cinema Aribau, amb l’actuació estel·lar de Don Winslow, molts més autors, taules de novetats on es van formar cues i, per descomptat, projecció de pel·lícula: la Betibú, de Miguel Cohan, basada en una novel·la de l’argentina Claudia Piñeiro, atípica dama del crim que va xerrar amb l’autora canadenca Louise Penny.
Els més matiners van recordar el francès Jean-Patrick Manchette (1942-1995), pare de l’anomenat neopolar amb un perfil curiós en el gènere, pels seus vincles amb la Internacional Situacionista. Abans de dinar hi va haver un debat centrat en Ripley, el personatge de ficció creat el 1954 per Patricia Highsmith, per qui “a l’assassí se li han de veure tantes qualitats agradables com sigui possible”. Per això l’editor Jordi Herralde va destacar, davant l’assentiment general, que, malgrat els assassinats que comet, “tots ajudaríem Ripley a fugir dels Mossos”. “No és un psicòpata –va opinar Teresa Solana–, i ens atreuen les seves contradiccions”. Herralde va constatar que “és un personatge elegant i sinuós, però mata molt matusserament”, mentre que Marta Sanz va dir que “l’avorriment que pateix i que l’impulsa a idear plans criminals l’agermana amb Sherlock Holmes; són personatges que necessiten estar contínuament desenvolupant el talent”.
A la tarda es va parlar dels elements que constitueixen un supervendes. L’exmosso Víctor del Árbol va rebatre la distinció entre alta i baixa cultura i va dir que “quan em llegien quatre gats, jo em deia que era un escriptor de culte, era la justificació del meu ego ferit, em creia massa bo per a aquest món ple de mediocritat”. El que és cert, va prosseguir, és que “avui, l’anomenada alta cultura ja és accessible per a tothom”. Al seu costat, un altre premi Nadal, Sergio Vila-Sanjuán, preguntat pel seu personatge de l’empresari d’El informe Casabona, va explicar que es basa “en 10 o 12 persones que vaig conèixer com a periodista, entre ells Jordi Pujol i empresaris filantrops o mecenes. Segons l’etapa de la seva biografia, són heroics lluitadors o defraudadors a Hisenda. És molt fàcil dir que la corrupció és dolenta, però em vaig voler ficar a la pell d’una persona de qui depenen 4.000 sous i que sap que, pagant una petita comissió, li donaran un molt bon contracte. Què faríem nosaltres? Què passa quan es van sumant petites irregularitats?”. Elia Barceló, per la seva part, va defensar la seva protagonista femenina d’El color del silenci: “Al principi em deien: ‘Per què la fas tan gran? Aquesta és l’edat dels secundaris, la prota ha de tenir entre 35 i 45’. Però em vaig rebel·lar contra la pell llisa, no hi ha res més seductor que la intel·ligència”.