Espontània senzillesa
Sembla que fos ahir que Joan Pons va desembarcar en l’escena musical catalana amb una proposta marcada per dues premisses, l’elevat llistó qualitatiu de l’afany i fugir de les zones de confort quan amenacen d’aparèixer. La primera va, també des de sempre, íntimament lligada a un afany perfeccionista de vegades obsessiu, i la segona és producte d’un terror gairebé cerval que els seus discos s’acabin assemblant entre ells.
Pons assegura que l’elaboració d’aquest àlbum compost de tres EP va determinar, va condicionar i, sobretot, va estimular una manera de compondre i de gravar que s’ha demostrat molt encertada. Després de la impetuosa descàrrega que va suposar l’anterior obra del Petit, La força, aquesta obra triangular és un excel·lent descobriment. La troballa d’un autor i un intèrpret que mostra un control dels recursos de la música en el sentit més ampli, fent-los definitivament seus: compondre i escriure en temps fugaç, haver-se sabut envoltar d’uns músics que han sabut no només adaptar-se a la crepitant creativitat de Pons sinó convertir-se en còmplices actius d’un àlbum d’una madura senzillesa i una molt lloable espontaneïtat. Que les nou composicions que li donen vida aparentment transmetin una primera sensació de serenitat –pel que va oferir en el seu àlbum anterior i sobretot en els seus imparables directes– indica en realitat que el seu espai creatiu s’ha ampliat i que hi cohabiten millor que mai el seu pop d’arrel psicodèlica i un intimisme cada vegada més senzill i depurat.