El millor negoci és el sentiment
El fitxatge d’Iñigo Martínez per l’Athletic defineix la capacitat del futbol per barrejar el sentiment i el negoci, dos conceptes que des d’una mirada poètica haurien d’estar enfrontats. En termes mercantils, el cas és fàcil d’explicar. Martínez i la Reial Societat tenien acordada una clàusula de rescissió de contracte xifrada en 32 milions d’euros. L’Athletic havia perdut dies abans Aymeric Laporte, fitxat pel Manchester City després de dipositar els 65 milions que figuraven a la clàusula de sortida del central francès. Amb els diners a la mà i la necessitat de tapar un forat considerable a la plantilla, l’Athletic va dirigir el seu interès cap a Iñigo Martínez. L’acord va ser ràpid. El jugador va rebre una generosa oferta, l’Athletic va pagar la clàusula i la Reial Societat va perdre el seu jugador. Fins aquí, pur negoci.
L’altre vessant afecta la passió, motor del futbol des que era un joc incipient. Aquesta és la seva grandesa i també el seu misteri. La grandesa procedeix de la seva irresistible força per passar èpoques sense que la sentimentalitat se’n ressenti. Aquest joc, amb prou feines practicat als barris britànics pels obrers que acabaven d’accedir a la tarda lliure dels dissabtes, va passar del barri a la ciutat, de la ciutat a la nació, de la nació al continent i del continent al món. I en cada una de les seqüències va utilitzar un factor imbatible: la rivalitat.
Des de fa més d’un segle, l’Athletic i la Reial mantenen una rivalitat que transcendeix el pla futbolístic. Les seves aficions dipositen en els seus equips un excedent emocional que no ha perdut ni un gram de vigor. D’aquest material tan senzill està construït el futbol. La rivalitat entre els dos equips bascos representa totes les rivalitats del món, les petites i les grans, les velles i les innovadores, les locals i les internacionals.
Aquesta immensa xarxa emocional no va tenir cap transcendència econòmica durant dècades, però el seu efecte va ser impressionant. El futbol es va convertir en el gran fenomen esportiu del segle XX i, sens dubte, el més universal. Només la música i el cinema podien competir en la seva capacitat d’adscripció popular. En els dos casos, figuraven com a capçaleres de la indústria d’entreteniment, amb una particularitat: ni la música ni el cinema no podien competir amb el futbol en qüestions de fidelitat emocional.
Als aficionats al cinema i el rock, fins i tot els més aficionats, no els importa gaire si el seu actor preferit fitxa per una productora cinematogràfica o una altra. Al rocker més radical amb prou feines el commou si el seu grup favorit canvia de segell discogràfic. El futbol, que durant més d’un segle va semblar que estava al marge del negoci, va descobrir que la seva principal característica –la passió universal dels seus aficionats– no només li garantia l’èxit mercantil, sinó que el podia col·locar al capdavant de la indústria mundial de l’entreteniment.
Així ha estat, en vista del panorama actual. El futbol ven passió i fa negoci amb els sentiments bàsics del seguidor. Es pot parlar d’impostura i fins i tot de manipulació, però el model funciona. No hi ha negoci més productiu que el futbol en aquests dies. Amb un creixement anual del 10% en els seus ingressos, la seva productivitat és colossal, encara que el seu rendiment prefiguri una estructura oligàrquica, presidida per l’extrema riquesa d’uns quants i la supeditació de tots els altres. L’avantatge del futbol és que aquesta situació l’aprofiten perfectament els empresaris, però no acaba de transcendir en els aficionats. Els seguidors continuen instal·lats en la sentimentalitat de sempre. Els de la Reial Societat, per exemple, creien que la rivalitat amb l’Athletic estava per sobre de les regles mercantils i que Iñigo Martínez no fitxaria mai per l’equip bilbaí. És la mirada la que serveix per llançar carbó a la màquina del futbol, però és fictícia. Fa temps que el negoci governa el futbol. L’Athletic va perdre Laporte per 65 milions i va guanyar Martínez per 32. Així de simple, sense sentiments.
L’Athletic i la Reial mantenen una rivalitat suprafutbolística; les seves aficions viuen en la sentimentalitat