Super Bowl a contracorrent
La gran festa americana de l’esport la juguen dos “equips odiats” en època fosca
Les finestres són indiscretes, com va demostrar Alfred Hitchcock. El sentit de l’oïda, però, també ho és. Com es pot resistir-se a una conversa aliena? L’altre dia hi havia dos joves al metro novaiorquès que parlaven de la Super Bowl, un tema normal durant aquestes vigílies de la final de la lliga de futbol americà, l’edició LII, que es disputa aquesta nit (0.30 h) a Bloomington (Minnesota).
Tingueu en compte que aquest partit és l’equivalent al Thanksgiving en l’àmbit esportiu. Les dues dates paralitzen el país. Tret que, si a la festa d’acció de gràcies es menja gall dindi i pastís de carbassa, en la consagració de la pilota ovalada –el 2017 va congregar 111 milions a l’altar televisiu– agrada més compartir les aletes de pollastre o els tostitos per fer sucamulla al guacamole.
Doncs això, que hi havia dos joves que conversaven i tots dos, fans dels decebedors Giants locals, encaraven la mateixa disjuntiva. Amb qui calia anar en aquest partit?
Enfrontaven aquest dilema perquè coincidien en el fet que els finalistes, els Patriots de Nova Anglaterra (els patriotes de les colònies fundadores) i els Eagles de Filadèlfia (les àguiles, símbol dels Estats Units), sembla que popularment són els “equips més odiats”. Ho van dir així.
Van concloure que, com que és obligatori que guanyi algú, millor que siguin els Eagles, que no tenen ni un sol anell, mentre que els Patriots van cap al sisè i són uns tramposos, que encara es recorda que desinflaven pilotes per perjudicar els rivals.
Malgrat les aparences i la seva aclaparadora superioritat del començament de segle ençà, als del Gran Boston no sempre els van mirar malament. “Fa molt de temps, els Patriots eren adorables”, escriu Jason Gay a The Wall Street Journal. “M’heu de creure. Eren uns desventurats, no els podies ajudar, només adorar”, insisteix el cronista
Els de Boston busquen el seu sisè títol i els de Filadèlfia juguen per emportar-se el primer La pugna Brady-Foles marca un duel de passadors en un esport a la baixa per les lesions cerebrals
Gay. Van arribar a la seva primera final –la d’avui és la desena– el 1985. Van perdre amb els Chicago Bears per 46-10, la segona derrota més gran.
Tot i això, la reunió a partir del 2000 de la parella Bill Belichick (entrenador) i Tom Brady (quaterback o passador) va tenir un efecte transformacional similar a la de Johan Cruyff i el Barça.
La cultura perdedora es va acabar. Fins avui, set finals, cinc victòries. Van deixar de ser simpàtics, i encara menys amb l’actual president dels EUA, Donald Trump, que és amic de la casa i això encara genera més antipaties (almenys a Nova York).
Tenen les apostes a favor. Tot i així, es repetirà la història? Els jugadors de l’equip de Pennsilvània s’han fotografiat amb màscares de gossos. Ho van fer perquè els sobrenomenen underdogs, els “gossos” que van darrere, les víctimes.
Hi ha un paral·lelisme. El 2001 Tom Brady era el quaterback suplent. Es va lesionar el titular i allà va començar tot. Carson Wentz, el passador dels Eagles i candidat a jugador més valuós de la lliga, es va trencar el desembre passat. Confiaven poc o gens en el suplent, Nick Foles. Ningú no donava un cèntim per ells a la final de divisió, i van guanyar. Ni al playoff.
El gran al·licient és la pugna Brady-Foles, en un esport que li van aturar el rellotge i “el temps cobra vida”, tal com va sostenir William Faulkner. L’assistència al camp ha baixat . Cada cop hi ha menys pares que deixen que els seus fills hi juguin i més jugadors que penen l’existència per lesions cerebrals. Continua sent el més vist, tot i que enmig d’un llarg eclipsi.