La possible suspensió dels polítics presos divideix els juristes
La Lecrim permet que Junqueras o Sànchez no exerceixin de diputats si són processats
La possible suspensió dels polítics que han obtingut una acta de diputat i són a presó, abans de ser jutjats i sentenciats, com Oriol Junqueras o Jordi Sànchez, plantejada pel ministre de Justícia, ha obert una polèmica jurídica.
Llarena cita el polèmic article en dues de les seves interlocutòries
El defensor de Puigdemont sosté que el 384 bis només és aplicable a terroristes
No és el número d’una llarga avinguda. El 384 bis és un article de la llei d’Enjudiciament Criminal (Lecrim) que ha començat a gravitar a l’entorn de la causa que instrueix el jutge del Tribunal Suprem (TS) Pablo Llarena per un presumpte delicte de rebel·lió en relació amb el referèndum de l’1-O i la declaració unilateral d’independència (DUI). La importància del precepte deriva que la seva aplicació podria suposar la suspensió de tots aquells investigats que en el moment de ser processats tinguin una funció o un càrrec públic, si s’ha dictat contra ells una ordre de presó.
Arran que el magistrat Llarena va al·ludir aquesta norma en dues de les seves resolucions, la polèmica va saltar amb facilitat tant a l’àmbit jurídic com al polític. La raó rau que probablement no és gaire llunyà el moment en què la investigació en curs sobre l’1-O i la DUI doni pas a aquesta nova fase, la que s’iniciaria quan es dictin ordres de processament.
És obvi que en una causa com aquesta, en què no és previsible un sobreseïment ni un arxivament, aquest moment arribarà. I serà tard o d’hora. Però el que ja està
molt més discutit i discutible és que l’esmentat article resulti d’automàtica aplicació.
Des del Govern central, el mateix ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha considerat més que probable. Catalá no va portar a col·lació el 384 bis perquè sí. Es va basar en dues interlocutòries del mateix Llarena, datades els dies 12 i 29 de gener, en les quals el magistrat va al·ludir l’esmentat precepte. En tot cas, les rèpliques van ser immediates, procedents tant de l’àmbit polític com del jurídic, amb especial intensitat, esclar, en el cas de les aportades per part de la defensa dels investigats.
Naturalment, el grau d’ebullició de la polèmica no deriva d’un hipotètic interès creixent de la societat per les discussions doctrinals entre experts en les ciències jurídiques. La preocupació per l’aplicabilitat o no de l’article 384 bis de la Lecrim té a veure amb la possibilitat o no que alguns dels investigats en el cas 1-O –els més prominents pel seu paper de lideratge– resultin assolits per l’esmentada previsió legal i es vegin suspesos com a diputats del Parlament. Seria el cas d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, i potser també el de Carles Puigdemont i Antoni Comín, encara que continuïn a Brussel·les i no estiguin, com els dos primers, en situació de presó incondicional.
Com en tantes ocasions succeeix amb les normes penals i processals, la discussió se centra en les diferents interpretacions que es fan del precepte en qüestió. El 384 bis estableix que “firmi (que sigui) una ordre de processament i decretada la presó provisional per delicte comès per una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels, el processat que estigui ostentant una funció o un càrrec públic quedarà automàticament suspès del seu exercici mentre duri la situació de presó”. Són poques línies per a una previsió només aparentment clara, perquè ningú que posi peu en aquesta norma no pot assegurar que trepitja terreny ferm.
El lletrat Jaume Alonso-Cuevillas, que a aquesta condició uneix la de catedràtic de dret processal, estima que el 384 bis en cap cas hauria de ser aplicable als investigats en la causa sobre l’1-O. Per diverses raons, la primera de les quals es trobaria en la jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC), amb particular claredat en la sentència 199/87, relativa als recursos que van presentar el Parlament de Catalunya i el del País Basc contra la legislació antiterrorista. Subratlla Alonso-Cuevillas que l’esmentada resolució de TC va circumscriure el concepte de “rebel” a l’àmbit del terrorisme. Certament, al foli 31 d’aquesta sentència es llegeix l’afirmació que “per definició, la rebel·lió es realitza per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional”.
Alonso-Cuevillas considera que l’article 384 bis és un precepte amb “una redacció desafortunada”, que fa previsible un intens debat en el cas 1-O –al Suprem i probablement després en altres instàncies judicials– si es planteja la seva aplicació. El requisit que l’afectat per l’essent
mentada norma hagi d’estar en situació de presó provisional, per exemple, pot donar molt joc a la controvèrsia.
En el cas de Puigdemont, com caldria entendre l’esmentada previsió, si no ha trepitjat la presó? La defensa plantejarà, en el seu cas, aquest problema, si arriba a acordar-se la suspensió de Puigdemont com a diputat, o com a cap de llista d’una nova candidatura si hi ha noves eleccions. Des de la representació legal de l’expresident caldria entendre que quan el magistrat Llarena va retirar l’euroordre de detenció dictada contra Puigdemont va poder quedar a l’aire, sense vigència, la mesura de presó provisional acordada inicialment per la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, que va ser la que primer va intervenir en el cas 1-O.
No faltaran, en suma, aspectes gaire discutits en la possible aplicació del 384 bis. Sobretot, tenint en compte que aquesta causa penal arribarà abans o després davant la justícia europea. Aquest factor no és intranscendent, perquè ha determinat que el Constitucional hagi anat amb peus de plom a l’hora de decidir sobre el recurs del Govern central contra la presentació de Puigdemont com a candidat a la investidura. El TC va adoptar mesures cautelars, però la impugnació continua sobre la taula, en espera de les al·legacions de les parts.
L’1-O acabarà davant la justícia europea, i això podria beneficiar els investigats