El groc i el gris
Em consta que hi ha uns quants grups com el que ara explicaré. Conec un grup de dones que han aconseguit una xifra molt respectable de diners per als presos polítics catalans –el jutge Llarena ha certificat que aquesta denominació és absolutament adequada– fabricant i posant a la venda tota mena d’objectes reivindicatius de color groc. Hi dediquen moltes hores i moltes energies. Hi ha qui –dins i fora de l’independentisme– menysprea i ridiculitza aquestes iniciatives. Jo no. Perquè, a més de generar recursos per a aquells que estan tancats injustament, ens avisen que no podem normalitzar una situació d’evident i acusada degradació democràtica com la que estem vivint.
Però aquesta història és significativa per un altre motiu: les dones que es reuneixen per tirar endavant aquest projecte han votat partits diferents i tenen visions diverses sobre què hauria de fer l’independentisme. Treballen colze a colze i aparquen les batusses partidistes. No es confonen quan identifiquen l’adversari. Saben quina és la part del conflicte que té el poder de tancar l’altra part a la presó, i aquesta és la diferència fonamental que esborra qualsevol simetria política. Aquestes dones assisteixen atònites a les discrepàncies estratègiques dels dirigents independentistes.
El groc d’aquestes dones contra el gris d’unes organitzacions polítiques que –diguem-ho clar– estan posant en perill la victòria independentista del 21-D. Mentre això passa, els sectors polítics més durs de Madrid exigeixen que els poders de l’Estat arribin fins el final en l’intent d’esclafar tot el que tingui a veure amb el procés, inclosa una generació sencera de dirigents. Però el groc, que és indispensable per mantenir la moral contra els cops, no és suficient per fer política, per bé que sense el groc (de denúncia contra l’abús) tota política correria el perill de ser mer col·laboracionisme amb l’esperit del 155 i els seus valedors.
Els cent dies del 155 han demostrat dues coses que semblen contradictòries: els independentistes tenen poca capacitat per oposar-se a la força de l’Estat i, alhora, al voltant de dos milions de catalans no es resignen a viure sota una imposició que rebenta la legitimitat de les lleis que la fa possible, enmig del silenci de molts sectors de la societat espanyola, com es va veure a la gala dels Goya. L’Estat pot intentar empresonar dotzenes de persones, però l’Estat no està guanyant a Catalunya, encara que tingui la falsa seguretat de qui exhibeix el garrot. Per això hi ha tants nervis al voltant de Rajoy i per això el govern espanyol –no només el bloc independentista– s’està fent autogols memorables.
Madrid creu que si esborra Puigdemont de l’equació tornarà el que en diuen “normalitat”. Aquesta “normalitat” seva no vindrà, en cap cas. Per això l’independentisme ha de triar bé –al marge del factor personal– quina és la batalla que ara li convé més.
L’Estat pot intentar empresonar dotzenes de persones, però no està guanyant a Catalunya