Un guàrdia civil

L’espiral catalana deixa el cor encongit. A més de la fractura interna dels catalans, a més de la displicent agressivitat de l’opinió pública espanyola i del trist declivi de personatges que, com Oriol Junqueras o Carles Puigdemont, s’han jugat literalment la vida per una idea, a més de tot això, l’anunci que el ministre de Justícia ha fet de la inhabilitació preventiva de tots els polítics independentistes subratlla el sentit venjatiu de la reacció de l’Estat. Tot ha anat de la pitjor manera possible. Les previsions més dramàtiques s’estan acomplint. Després d’uns anys de borratxera d’il·lusió viurem llargs anys d’amarga ressaca col·lectiva.

Per aïllar-se d’aquest ambient depressiu i incorregible, no hi ha res millor que una bona novel·la. Per edat, em pertoca més l’assaig, però aquests dies llegeixo molta narrativa. Tanta com puc. Per evadir-me. Tanmateix, dues de les novel·les que m’he empassat aquesta setmana passada no m’han ajudat gens a fugir d’estudi. Una d’elles narra des dels ulls d’un jove ingenu el trist retorn de Josep Carner a Barcelona l’any 1970. Retorn (Columna) m’ha fet venir moltes ganes de rellegir Josep Carner i m’ha fet tornar a les delicioses memòries que Marià Manent va escriure durant la Guerra Civil al seu refugi del Montseny. Però és massa elegíaca i avui no tinc esma de comentar-la. En certa manera, l’autor, Carles Casajuana, ve a dir-nos que un poeta tan lluminós com Carner, comparable als millors de l’Europa del seu temps, no té espai a casa seva. En parlaré aviat.

L’altra novel·la narra la vida d’un guàrdia civil exemplar, el general José Aranguren Roldán; i està centrada en els primers dies de la guerra a Barcelona. Pocs catalans i espanyols saben qui és el general Aranguren. El romanticisme, que no alimenta només la història nacionalista, dona per fet que va ser la revolta popular la que va frenar la sublevació militar a Barcelona el 19 de juliol de 1936. El fet és que, sense la perícia estratègica del capità Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, i sense l’ajut disciplinat de la Guàrdia Civil, que comandava el general José Aranguren, la revolta militar hauria triomfat de seguida a Barcelona.

Lorenzo Silva ha novel·lat aquesta història a Recordarán tu nombre (Destino) tot reividicant la figura impecablement professional d’Aranguren, que va canviar el signe de la Guerra Civil. Per descomptat, quan els sublevats van guanyar la guerra, el van afusellar. La novel·la està farcida de veritat històrica, però també de profunditat humana, i és un repàs de la vida d’Aranguren: des de la Galícia natal, passant pels anys duríssims al nord d’Àfrica, on va compartir destinació amb un dels seus antagonistes, el general Goded, i passant també pel Madrid del final de la dictadura de Primo de Rivera i dels primers anys de la República. Aranguren comparteix protagonisme amb molts personatges decisius d’aquells anys (Sanjurjo, Mola, Azaña, Franco i companyia), que apareixen sempre exquisidament documentats i descrits amb una objectivitat impressionant.

És una novel·la molt singular d’estructura. S’inspira en la fórmula que ha popularitzat el francès Emmanuel Carrère: barrejar material biogràfic i personal en una narració que explora un tema històric. Així, la vida dels avis humils i digníssims de Lorenzo Silva es trena amb la d’Aranguren i aquestes vides paral·leles permeten dibuixar un fris de la vida militar i policial del primer terç del segle XX.

El nucli del llibre és una trucada que va rebre Aranguren, el 19 de juliol de 1936, al seu telèfon de la Conselleria de Governació. Qui truca és el general de Divisió Manuel Goded. Li demana que s’uneixi a la revolta militar. Aranguren li diu que no. Goded l’amenaça d’afusellar-lo. I Aranguren li respon: “Si mañana me fusilan, fusilarán a un general que ha hecho honor a su palabra y a sus juramentos militares; si le fusilan a usted, fusilarán a un general que ha faltado a su palabra y a su honor”. Tots dos van acabar afusellats.

La novel·la fa pensar, inevitablement, i més en aquest trist moment català, en la importància de la legalitat a l’hora de prendre decisions polítiques. Aranguren va anar, en el fons, contra el seu món i els seus interessos: el desgavell del juliol del 1936 a Barcelona no li agradava gens. El seu gest va ser heroic, però també inútil. Va ser bell i just, però no va crear res de bo. La legalitat republicana que ell defensava no va triomfar, a Barcelona, aquells dies. Va triomfar la visceralitat popular, la venjança de classe i el ressentiment de l’anarquisme armat.

Ell ho va viure amb tristesa, desbordat, com la Generalitat de Companys. Va ser mal vist pels que li havien d’agrair la lleialtat i va ser afusellat pels companys d’armes que no li van perdonar el seu rigor legal. La rectitud del guàrdia civil Aranguren va ser oblidada pels uns i pels altres. D’aquí la ironia del títol de Lorenzo Silva: Recordarán tu nombre. Conclusió moral: els millors i els més rectes sempre són els més mal vistos. La història no estima la rectitud. La història només estima els guanyadors.

Conclusió moral: la història no estima la rectitud; la història només estima els guanyadors