El nen que va vèncer la sida
La història de superació de John Mwangi, orfe i seropositiu a Kènia que va aconseguir llicenciar-se en Dret
Amb prou feines vaig conèixer els meus pares. El meu pare va morir de sida quan jo tenia dos anys i la meva mare, al complir els cinc”, comenta John Mwangi, el primer i fins al moment únic noi de Nyumbani Home, un refugi de Nairobi per a nens seropositius, que va aconseguir culminar una llicenciatura, Dret, i que fa dos mesos, als 27 anys, va finalitzar un postgrau. La de John és una història de superació. Un nadó orfe i seropositiu tenia poques possibilitats de tirar endavant a la dècada dels noranta a Kènia. Sobreviure ja era una victòria i arribar a la universitat, impensable.
En John torna sempre que pot a Nyumani, a visitar antics companys i a xerrar amb la germana Mary Owens, l’ànima d’aquest centre obert el 1992 per acollir seropositius orfes o abandonats per les seves famílies. Ara n’hi ha 124, el més petit de només tres mesos. “Encara que el primer cas de sida a Kènia es va diagnosticar el 1984 –relata Owens–, no va ser fins al 1999 que vam tenir accés a antiretrovirals. Uns 50 nens van morir abans de començar a rebre medicació”.
En John va arribar a Nyumbani amb cinc anys i poc després, al començar la primària en una escola propera, ja va patir l’estigma de la sida. “Hi havia molta pressió perquè ens fessin fora, els pares dels nens sans estaven preocupats, no els agradava que els seus fills anessin a classe amb seropositius. Ens separaven a l’hora del pati i per dinar ens donaven plats i culleres diferents”, recorda al jardí de Nyumbani, un acollidor complex als afores de Nairobi amb amplis camps de joc.
Ell recorda que al principi, quan va arribar a Nyumbani, el 1996, li donaven complexos multivitamínics per combatre la debilitat. “No van tenir medicaments fins al 1999. Va ser una etapa dura en què vaig perdre molts amics. A la Caroline, al Nyagulhii, al Sanson Kimeu... Van morir tants amics! Recordo que llavors ens donaven una pastilla molt gran, de la mida d’una moneda, que per poder empassarme-la havia de partir-la en quatre trossos. Preníem moltes píndoles, patíem efectes secundaris, al·lucinacions, cansament extrem. Aleshores encara se’n sabia poc, anàvem provant i canviant de tractament”, detalla amb facilitat i fermesa.
El John té traça per a les entrevistes, sap que és important explicar la seva història per donar a conèixer la tasca de Nyumbani. La paraula és el seu fort. De fet, va decidir estudiar Dret després d’adonar-se que és un bon orador. “Em van elegir a l’escola per participar en un club de debat, en el qual fins i tot hi havia representants de les Nacions Unides, per parlar sobre promiscuïtat”.
El seu bon resultat a l’examen de final de primària li va permetre anar a un bon institut, a prop de la frontera amb Tanzània. Però allà les coses no van anar gaire bé. Una altra vegada, l’estigma. “El batxillerat va ser el més dur. Fins als 14 anys dormia a Nyumbani i aquí s’encarregaven de donar-nos dues vegades al dia la medicació, però a l’anar a l’internat era jo el que havia d’organitzar-me per prendre les pastilles cada dotze hores. I havia de fer-ho d’amagat, perquè els altres nois no em veiessin. Vaig patir el rebuig d’ells i me’n vaig anar a un altre centre. També va ser a aquella edat quan la meva àvia em va dir que els meus pares havien mort per la sida. Va ser llavors quan vaig ser conscient de la malaltia i el que representava”.
No ho va tenir fàcil però va superar el batxillerat i, amb beques i el suport d’un donant dels Estats Units, va cursar Dret a la Universitat Catòlica de l’Àfrica de l’Est i després un postgrau a l’Escola de Lleis. La germana Mary Owens apunta que el cas d’en John és excepcional. “Ha hagut d’esforçarse moltíssim. Els nens amb el VIH tenen dèficit cognitiu; encara que no està demostrat científicament, és el que veiem aquí”.
En John és l’únic dels 500 nois que ha passat per Nyumbani que culmina amb èxit la seva aventura universitària. Ara ha tornat al seu poble natal, a Nyeri, amb la seva àvia. El seu pròxim objectiu és aconseguir una feina en un despatx d’advocats i més endavant formar una família. “He tingut nòvies, però ara no. Em continuo medicant i em trobo bé, no recordo l’última vegada que vaig emmalaltir”. Al John no se li han d’estirar les paraules. És conscient de la seva notorietat a Nyumbani i relata de bon grat la seva trajectòria. Acaba subratllant que el seu ídol és Obama, “un gran líder”, i que dedica el seu temps lliure a la literatura –de Christopher Paolini al nigerià Chinua Achebe– i a jugar a futbol.
“Els pares dels nens sans volien que ens fessin fora; ens separaven a l’hora del pati” “Prenia les pastilles d’amagat perquè els altres nois no em veiessin”