El mag del cinema espanyol
REYES ABADES (1949-2018) Director d’efectes especials
Ala cerimònia dels Goya, tota la platea en ple va dedicar un dels aplaudiments més llargs de la nit a Reyes Abades, mort dijous als 69 anys d’un infart. No va aconseguir un Goya pòstum per alguna de les dues pel·lícules amb les quals optava, Oro i Zona hostil, però això no era important. En tenia ja nou a les seves vitrines i superava les 40 nominacions. Aquell homenatge càlid del cinema espanyol reflectia que Abades havia estat més que un simple tècnic en efectes especials. Va ser l’artífex d’una màgia, quan el nostre cinema amb prou feines podia somiar-hi.
Barcelona, a més, li deu una especial gratitud, ja que Abades va ser el faedor d’un dels moments més emblemàtics de la seva història, l’encesa del peveter durant la cerimònia dels Jocs Olímpics del 1992.
La història és coneguda. Hi havia una idea brillant –encendre el peveter amb una fletxa– i un problema tècnic enorme: a poques setmanes de l’inici dels jocs, no hi havia manera que funcionés. La fletxa s’apagava pel vent. Tres mesos va estar Abades, que ja s’ocupava d’altres efectes de la cerimònies d’obertura i clausura, fent proves fins a trobar la fórmula de líquids inflamables perquè la torxa no s’apagués. També va posar en marxa els mecanismes per encendre el peveter automàticament quan la fletxa sobrevolés la cubeta. Perquè sí, la idea sempre va ser que es tractés d’un artifici i que la fletxa sobrevolés el peveter, no que hi entrés.
L’arquer Antonio Rebollo va explicar a l’agència Efe, amb motiu del 25è aniversari dels Jocs, que ell mateix va demanar, en un dels assajos, de provar de fer diana al centre de la cubeta: “En el primer intent, la fletxa va xocar amb l’estructura i va caure cap a la grada; en el segon, la vaig ficar dins del peveter però l’impacte va ser tan fort que em vaig carregar les canonades que hi havia a dins i van haver de trucar a la companyia del gas perquè les arreglés”. Llavors va comprendre que no es podia fer de cap altra manera que no fos la prevista per Abades.
Després, algun diari europeu va repassar el vídeo per descobrir que la fletxa sortia per darrere de l’estadi, però el cert és que si es repassa l’hemeroteca mai es va dir una altra cosa. Dos homes d’Abades darrere de l’estadi van recollir la fletxa, que el tècnic guardava entre els seus records a la seva oficina.
Abades, natural de Badajoz, sense gairebé estudis però enamorat del cinema des de petit, es va foguejar com a ajudant tècnic des del 1968 en produccions nacionals i internacionals que es feien a Madrid: des de la superproducció Patton (1970) a la sèrie Curro Jiménez, passant per un programa mític de televisió espanyola, La segunda oportunidad, on s’ensenyaven errors de conducció recreant accidents. L’èxit del programa va fer que el 1979 Abades ja muntés la seva pròpia empresa d’efectes.
Amb ella va participar en centenars de pel·lícules. Abades recordava Els senyors de l’acer (1985), de l’holandès Paul Verhoeven, i El Dorado (1988), de Carlos Saura, una de les primeres grans produccions espanyoles, com les experiències més difícils, tant per les complexitats del rodatge com per les exigències dels directors.
Va guanyar el seu primer Goya també amb Saura per ¡Ay, Carmela! (1990) i els últims van ser per la també oscaritzada El laberinto del fauno (2006) i Balada trista de trompeta (2010), d’Álex de la Iglesia. D’Almodóvar i Amenábar a Imanol Uribe, tot el cinema espanyol ha treballat amb ell.
L’actriu vasca Bárbara Goenaga va resumir la feina de Reyes Abades en un tuit: “Em va ensenyar a caure sense fer-me mal, que em matessin d’un tret sense fer-me ni una rascada, a derrapar amb el cotxe sense tenir un accident i a cremar-me sense notarho. El cinema serà molt diferent sense tu”.