“M’agrada el detectiu explorador, no el caçador”
Louise Penny, escriptora que presenta ‘Un bello misterio’ al BCNegra
El misteri del gregorià planeja sobre les seves pàgines. Louise Penny, autora canadenca de novel·les de misteri que ambienta terribles crims en petites comunitats del Quebec, torna a oferir-nos les peripècies d’Armand Gamache, com ja va fer a Una
revelación brutal o Enterrad a los muertos. Penny ha estat guardonada amb quatre Agatha Awards i dos Anthony Awards, entre d’altres.
A Un bello misterio (Salamandra) desgrana la seva passió per la música. La trama, ubicada al monestir de Saint-Gilbert-Entre-les-Loups, esquitxa una comunitat de monjos de clausura que veu trencada la seva harmonia amb l’assassinat del prior Mathieu. Els inspectors Armand Gamache i Jean-Guy Beauvoir ho hauran de resoldre.
Què són les neumes, a més d’una paraula en grec que significa alè?
Una cosa fascinant! Van ser el primer intent de codificar música, de posar-la per escrit, de convertir en real una cosa intangible.
És cert que alguns monjos creien que com més profund respirem més entra Déu al nostre interior?
Sí, n’estaven convençuts. De fet, a la meva vida la música ha estat un element de curació. I vaig voler reflectir-ho al llibre: la mística, l’espiritualitat és terapèutica. Aquest llibre el vaig escriure escoltant gregorià de fons.
Per preparar-lo va fer un retir en un monestir.
Em vaig instal·lar en un monestir del Quebec on canten gregorià modernitzat. Primer hi vaig entrar com qui entra a un zoològic, a mirar els animals de lluny, com a observadora... Era una vida tan llunyana de la meva realitat! Però em vaig adonar que eren éssers autèntics. No només unes figures negres que leviten pel claustre.
Quina lliçó hi va aprendre?
Que la seva vida privada, el que no es veu, tot el que queda darrere de la capella, és un absolut compromís amb Déu. Els respecto enormement per això. Ells, quan canten gregorià o quan elaboren formatge, “veuen” Déu realment, creuen que reben la seva veu.
Quina de les normes d’aquella comunitat hauria estat vostè incapaç
de complir?
L’aïllament. Quant al vot de silenci, el complien entre ells, però podien rebre visites. I no eren de clausura, com els gilbertins del meu llibre.
Afronta temes conflictius per al sector eclesiàstic: abusos sexuals, homosexualitat reprimida... Quina és la seva opinió sobre aquests escàndols?
Els casos d’abusos que s’han destapat ens horroritzen, però el pitjor ha estat la passivitat institucional: mirar cap a un altre costat.
L’Església hauria de fer alguna cosa més que demanar perdó?
Per descomptat. El pitjor que han fet és dir que demanaven perdó i continuar igual... Hi hauria d’haver una restitució a tots els nivells. Amb les seves violacions han destrossat la vida de milers de persones, nens, adolescents i adults, però una disculpa sincera començaria a curar. Ells només han exercit una disculpa buida. Com recuperaran la confiança dels creients?
En què es diferencia Armand Gamache d’altres inspectors?
Ja no llegeixo novel·la negra dels meus coetanis per no veure’m interferida. Però diria que Gamache és diferent perquè no li agrada la violència, l’agressió. No he entès mai per què els inspectors de novel·la negra han de ser paios duríssims, desgraciats i agrament violents.
Alguns són vulnerables.
La majoria d’aquests inspectors són com nens a qui els han donat una pistola i un terç d’autoritat i els hem de respectar per això... Doncs jo no! Gamache és més un conciliador, un cercador de la pau, que un detectiu agressiu. M’agraden els detectius exploradors, són molt
més interessants que els caçadors.
Existeix alguna dada distintiva que defineixi el quebequès?
Quan vaig arribar, primer no entenia per què no estaven d’acord amb les normes del Canadà. Per què volien anar-se’n? Però un cop vaig començar a viure allà, jo que vaig néixer a Toronto, els vaig entendre perfectament... Immediatament vaig entendre les seves aspiracions.
Gent molt emotiva i tossuda.
No tenen filtre, diuen el que pensen i són apassionats. Tenen alegria de viure, són genuïns. Jo soc la típica protestant blanca d’influència anglosaxona. Coneixia el seu moviment separatista. Què li haig d’explicar? Com els passa a vostès a Catalunya respecte al poder d’Espanya. La gent del Quebec és realment diferent i l’únic que comparteixen amb el Canadà és la moneda. La seva cosmovisió fa que defensin drets col·lectius mentre a la resta del Canadà només es parla de drets individuals.
A Saint-Gilbert-Entre-les-Loups es produeix una guerra de poder entre el prior i l’abat.
M’interessava descriure les relacions tan tenses que es viuen en aquestes comunitats. És gent que s’estima, no necessàriament a través del sexe, però també poden ser gelosos, odiar. Em va interessar reflectir una comunitat masculina per explicar aquestes reaccions de mascle alfa, la tensió sexual i les seves estratègies.
Un factor interessant és que ells saben que el criminal continua allà dins, hi conviuen.
Això facilita un cert terrorisme psicològic, sí, entre els 23 membres de la comunitat.
LA RESPOSTA I EL PERDÓ “Els abusos de l’Església ens han horroritzat, però el pitjor ha estat la passivitat institucional”
DEL PERIODISME A LA NOVEL·LA “Vaig cometre el gran error d’anunciar que em llançava a escriure; un bloqueig d’anys!”
No tem acabar sense històries per explicar?
Quan vaig deixar de treballar com a periodista a la ràdio vaig cometre un gran error: dir-ho a tothom i anunciar que escriuria una gran novel·la. En fi, l’expectativa em va intimidar i vaig patir un bloqueig creatiu durant anys. Gran lliçó!
Va acabar a teràpia, entenc.
Per descomptat. I em van dir una cosa que em va canviar la vida: “Aquest llibre no l’estàs escrivint tu, sinó el teu alter ego convertit en crític”. I em van recomanar que em deixés anar. Ho vaig fer i va ser meravellós. Ara em desperta el meu gos a les sis del matí, prenc cafè i escric 1.000 paraules.
Algun mantra?
Tinc penjat al meu estudi un cartellet amb les últimes paraules que el poeta irlandès Heaney va enviar a la seva esposa des de l’hospital: “Noli Temere”. És a dir:“No tinguis por”.