L’Espanyol troba la recepta
Gran derbi el que es va viure a Cornellà, disputat amb una gran intensitat i en unes condicions climatològiques que van fer que el terreny de joc fos imprevisible; per tant, la concentració s’havia d’elevar al màxim nivell. Els aficionats han d’entendre que és molt difícil per als jugadors intuir si una passada o un llançament es pot accelerar pel contacte amb la gespa o bé frenar-se pels bassals. L’opció de la conducció desapareix, ja que és molt complicat acompanyar la pilota en la cursa. I quan l’esfèrica t’arriba a més velocitat de la prevista és pràcticament impossible fer el control orientat que et doni avantatge en la jugada.
La fórmula. Els dos equips de Primera de la ciutat de Barcelona s’han enfrontat tres vegades en un molt curt espai de temps. L’estadística resultant és sorprenent per la diferència de pressupost entre tots dos. Una victòria per a cada un i un empat, amb l’agreujant que, en el triomf, el poderós va necessitar les arts del millor jugador de la història per perdre temps en un córner. Tot aquest preàmbul és per indicar que hi ha símptomes més que suficients per pensar que Quique Sánchez Flores ha trobat certa fórmula per combatre els blaugrana: un 4-4-2 ben equilibrat en les distàncies entre línies, que no descompongui mai les tres línies, que tingui continuïtat en l’acció defensiva permetent que el jugador superat torni a participar amb els seus companys. Són normes indispensables, però de vegades l’entrenador rival ha de ser prou hàbil per imaginar alguna cosa més.
El diferencial. Aquesta cosa més que Sánchez Flores ha aportat al seu equip per ser més competitiu és, curiosament, el que gairebé trasbalsava els seus seguidors quan veien durant la primera meitat com les pilotes robades als blaugrana es perdien en terra de ningú. El Barcelona no acabava d’arribar a la porteria de Diego López i quan els blanc-iblaus recuperaven la pilota buscaven una prolongació de la jugada sense arriscar gens al mig del camp. I tornem a la mateixa
situació, el Barcelona tocava i tocava però no aconseguia crear perill, i l’Espanyol projectava massa pilotes sense que hi hagués un receptor. I la gràcia per al conjunt blanc-i-blau era aquesta: la quantitat de pilotes que l’Espanyol no va saber combinar però que el Barça tampoc no va poder robar a camp periquito. La clau de l’èxit del Barcelona és situar el seu campament base a la zona mitjana del terreny contrari. I allà és on s’inicia l’elaboració de la jugada tractant de generar un espai. Però gairebé sempre acaba sent més perillosa la conseqüència del que genera aquella elaboració de la jugada que no la jugada per si mateixa. I la conseqüència és la posterior recuperació del Barcelona en la transició de la pilota del contrari, ja que agafa el sistema defensiu obert i relaxat perquè ha recuperat l’esfèrica. Per tant, amb astúcia, Quique Sánchez Flores va decidir tancar aquella possible aixeta, encara que ofensivament l’Espanyol no generés res durant una bona fase del matx.
Cosa que no significa no ser ambiciós, perquè ho va ser alineant tres davanters en la fase crucial del partit.