Sentiments a la carta
La rivalitat és un iceberg. Amaga més del que és i de vegades fa emergir la part invisible i pot crear naufragis inesperats. Durant l’Espanyol-Barça, la dificultat era administrar la rivalitat sense que hi interferissin factors extra futbolístics. El darwinisme sensacionalista havia establert que seria un partit calent i, per tant, tots els actors havien d’apel·lar al seu orgull per desmentir-ho.
FRED.
No juga Messi i els culers som tan civilitzats que ho celebrem com una sàvia mesura de dosificació. “Ja té 30 anys”, diem, i ens agrada que Messi ho visqui sense traumes. En realitat estem intentant practicar com serà la vida quan Messi no hi sigui. I ja ho intuïm: serà més avorrida, lenta, previsible i desagradable. Passen els minuts i queda clar que el temps (i l’espai) amb Messi és diferent del temps (i l’espai) sense Messi. A poc a poc, la convicció de comprensió per l’encert de Valverde en l’alineació es converteix en dubte, sobretot quan l’Espanyol marca un gol que fa embogir Cornellà, el Prat i part de l’estranger. Des de la comoditat del sofà, el gol compromet Digne. I, com que ens agrada col·leccionar greuges contra els nostres jugadors per poder-los utilitzar davant de futurs tribunals, afegim el dubte a l’estadística més cruel sense tenir en compte les possibles circumstàncies atenuants.
PLUJA.
Primera circumstància: plou. A bots i barrals, de manera obliqua i vertical, sense pietat. L’aigua s’acumula de manera arbitrària en zones del camp que no permeten preveure el moviment de la pilota. Potser per això, l’Espanyol ha sabut marcar el gol ideal. Un gol a l’anglesa, amb una centrada prometedora molt ben rematada per un jugador, Gerard Moreno, disposat a trencar-se la cara per l’escut de la samarreta que porta. I quan Messi surt, encara que el camp estigui com està, esperem que faci el que fa gairebé sempre: decidir. Aparentment, sembla que serà un dia perdut per a Messi però, al final, troba la manera de centrar la pilota amb una voluntat mil·limètrica poc després d’haver tret de polleguera Víctor Sánchez.
VENT.
Ja fa mesos que donar per perdut un partit del Barça és una temeritat. Piqué remata a la manera de Carles Puyol: amb la voluntat. Encara que en el rànquing de rematades heroiques de defenses el clixé estableix que l’especialista és Sergio Ramos, els punts en comú amb Piqué són notables. I tenen a veure amb coses que després critiquem en comptes d’intentar entendre. I, com que la rivalitat és un iceberg, la diferència entre una rematada normal i la rematada de Piqué és la motivació i una educació sentimental futbolística que, amb bon criteri, accepta diferències entre rivals i preserva codis individuals que potser no són el súmmum de l’esportivitat i dels valors d’exemplaritat però que, si no es vulgaritzen ni s’extralimiten més enllà del camp de futbol, són profundament respectables. Només així s’entén que quan renova pel Barça Piqué afirmi que no té cap motivació per jugar en cap altre club. I només així s’entén l’enganxada entre els dos Gerards i que Moreno li retregui el gest de fer callar el públic. Podria haver acabat amb targetes vermelles i algun mastegot d’algú que interpreta la tangana com una regressió tumultuosa a la infantesa del barri. Però, si no s’atia des dels despatxos, els comitès i les redaccions periodístiques més propenses al verí per aspersió, no hauria de passar res.
DES DE FORA.
Dissabte, el periodista Jordi Évole va parlar de Piqué amb simpatia. Però, com que li havien tocat Cornellà, va recordar que Barcelona és “tot allò” que hi ha més enllà de Cornellà, una perifèria innombrable. La irònica reacció d’Évole defineix el que és la rivalitat i l’orgull de barri, que, com diu un amic meu, és el patrimoni dels que no tenim patrimoni. És un ressort d’identificació que apel·la poc a la raó i que convé dominar perquè no degeneri en violència, en estupidesa o en injustícia. I és clar que ens agrada que el futbol sigui exemple de control emocional, projecció de valors i concòrdia. Però, al mateix temps, qualsevol que s’estimi el futbol sap que, si no fos pel plus de compromís intangible i d’identificació que van posar-hi els dos gerards (Moreno i Piqué), el partit hauria estat molt més ventós, fred i plujós.
La diferència entre una rematada normal i la rematada de Piqué és la motivació La rivalitat és un ressort d’identificació que apel·la poc a la raó i que convé dominar