La generositat com a eufemisme

LA paraula que més s’ha sentit els últims dies en la política catalana és generositat. El president del Parlament, Roger Torrent, va ser el primer de demanar generositat perquè el procés pugui avançar, davant els micròfons de RAC1. Unes hores després, era el diputat Gabriel Rufián qui repetia gairebé les mateixes paraules a Cuatro. I finalment, en les últimes hores ha estat Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, qui s’ha abonat al terme “per garantir la investidura, la formació d’un govern i la restauració de les institucions catalanes”. Qui assenyalen tots quan demanen generositat? Evidentment, Carles Puigdemont. Ningú no s’atreveix a dir-li que faci un pas al costat i utilitzen l’expressió com a eufemisme. La generositat és una virtut que es defineix com la voluntat d’ajudar els altres sense esperar res a canvi. L’antònim de generositat és egoisme. Així que una acumulació de peticions de generositat pot acabar semblant una denúncia en el sentit que el candidat va a la seva i que està pendent només de si mateix.

Curiosament, totes les invitacions a la generositat procedeixen d’ERC, que ha intentat suavitzar la contundència del diputat Joan Tardà quan va dir a aquest diari fa vuit dies, com un Abraham rediviu: “Si és necessari sacrificar Puigdemont, l’haurem de sacrificar”. I, per si no quedava clar, va afegir: “O no hi ha hagut patriotes al llarg de la història que s’han hagut de sacrificar per tal d’anar avançant?”.

És evident que Puigdemont coneixia aquestes paraules perquè en un dels seus missatges de mòbil interceptats per una càmera de Telecinco deia: “Això s’ha acabat. Els nostres ens han sacrificat”. Però l’expresident encara no ha abaixat veles, mentre li ofereixen solucions imaginatives perquè es posi en marxa un pla B per a la investidura. En aquest context és pertinent recordar la sentència d’Albert Camus: “La veritable generositat en relació amb el futur consisteix a donar-l’hi tot al present”.