El festival de literatura BCNegra acaba a la Model
La Model acull la jornada final del festival de literatura criminal de Barcelona
La massificació de les presons continua sent un problema. Malgrat que s’ha buidat de presos, la Model va presentar ahir un ple, a la jornada final del festival literari BCNegra, que va fer que unes quantes persones es quedessin sense poder assistir a la taula rodona amb dos mites del gènere, Juan Madrid i Andreu Martín. Ni la pluja ni el fred no van desanimar els aficionats al gènere policíac, que van respondre amb entusiasme a la convocatòria.
Una part de les parets l’ocupaven retrats robot fets pels alumnes del màster de còmic d’Elisava, que, dirigits per Mery Cuesta i el dibuixant francès Lapin, es van passar la setmana rondant pels actes del festival per retratar després de memòria els rostres que els haguessin cridat l’atenció. Així, més d’un visitant es va sorprendre quan es va veure penjat al suro (cal dir que el guàrdia de seguretat els tranquil·litzava: “No es preocupi, ningú no el detindrà”). Vam reconèixer fins i tot James Ellroy entre els dibuixats. Com és un bon retrat robot? Per Lapin, que es va entrevistar amb membres de la Guàrdia Civil per ensinistrar la seva tropa d’alumnes, “han de tenir una estètica frontal, en blanc i negre, i carreguen molt els trets negatius perquè són descripcions de testimonis d’un crim, sovint traumatitzats; per això els vaig demanar que es fixessin en gent que pogués haver delinquit, i que s’imaginessin fins i tot què és el que havien fet. El bàsic és que es pugui reconèixer la persona”.
Molta gent aprofitava per visitar les cel·les i se sorprenia que en espais tan reduïts hi cabessin tres persones, que a més feien les seves necessitats i es dutxaven allà mateix. “No t’explico la pudor que devia fer”, s’exclama l’Alícia, una administrativa de l’Hospitalet. Els locutoris –on tenien lloc les trobades amb les visites, a través del vidre–, la biblioteca, el gimnàs i el pati van ser llocs molt freqüentats ahir. El periodista i escriptor David Castillo va voler visitar la cel·la que ell mateix havia ocupat en altres temps menys lúdics i va fer saltar l’alarma, ja que no era un dels espais habilitats per a visites. “Es deu haver escapat algú”, deia un pare de broma al seu fill per mitigar-li el sobresalt. “No és tan estrany –va dir Andreu Martín–, d’aquí ja es va escapar l’estafador Toledo Pérez, amb un sistema peculiar: va agafar una tassa de cafè i va dir als de la porta: ‘Surto a tornar-la als del bar del davant...’, amb tanta seguretat que el van deixar fer. El més bo és que, tot seguit, des del mateix bar, va trucar per telèfon al jutge Oubiña i li va dir: ‘Senyoria, ja pot dictar una ordre de cerca i captura’”.
L’animació va anar a càrrec de la colla del festival teatral Píndoles, especialitzat en peces de 15 minuts, que va oferir tres actuacions tan breus com intenses. Una, El detectiu, d’Octavi Egea, que revisita els tòpics de l’investigador nord-americà clàssic, aquí amb una veu en off amb personalitat pròpia. Una altra,
Es busca un Seat Ibiza, d’Anna Collell Codina, thriller terrorífic amb dues noies que han estat segrestades, sembla que aconsegueixen fugir i es mouen en una foscor tan sols trencada per les seves llanternes. I
Hem perdut la flama, de Martí Gallén, l’angoixant situació de dos joves tancats en una mena de búnquer i a qui se’ls han acabat les provisions.
Però les estrelles d’ahir van ser dos veterans, Juan Madrid (Màlaga, 1947) i Andreu Martín (Barcelona, 1949), que van penjar el cartell de No hi ha bitllets i van rebre grans dosis d’afecte per part d’un públic que, com va dir el moderador –i creador de tot això– Paco Camarasa, els agraeix que “quan llegíem els clàssics nord-americans, ens agradaven, però ens faltava una cosa, que era la nostra realitat i, a partir del 1980, vau arribar vosaltres dos i Vázquez Montalbán".
“El monument èpic més important del segle XX és la lluita contra Franco” “Havent-hi coves del sado, per què es fan novel·les d’un senyor que esmorza al bar?”
Madrid va explicar que ell ha estat tancat en presons, com la d’El Puerto de Santa María, per motius polítics, així que “conec la garjola des de dins, i m’espavilo força bé amb l’argot carcerari, hi havia cada ocell al niu que... Érem més de 3.000, espantós, els guàrdies cantaven ‘Sentinella alerta 1, sentinella alerta 2...’; no oblido el soroll dels forrellats ni la puta pudor”. Això li va donar peu a parlar de la seva nova novel·la, Perros que duermen (Alianza), “un homenatge als meus pares i a tota la generació de la República que va lluitar contra el feixisme, una generació massacrada. El monument èpic més important del segle XX és la lluita contra Franco. Com que el franquisme continua, els nostres pares i nosaltres continuem insultats i menystinguts”.
Madrid i Martín van deixar clares les seves preferències literàries. Pel primer, “això de repetir la mateixa veu narrativa en tots els personatges l’hi deixo a Javier Marías, jo m’estimo més Cervantes, que fa parlar Sancho Panza d’una manera molt diferent de la del Quixot”. Martín –que va parlar de L’Harem
del Tibidabo, la seva nova novel·la, ambientada en un bordell barceloní– va criticar “els llibres amb assassins en sèrie a Ponferrada o Vitòria, perquè aquí no en tenim, d’això” i també “els autors que t’expliquen que baixen al carrer a prendre’s un cafè amb llet i un croissant i va passant el dia, i les pàgines, i no els passa mai res, i el personatge està trist. No ho entenc: quan agafo el metro, veig moltes persones rares, em pregunto a què es dediquen i les respostes són inquietants. No entenc per què, havent-hi coves del sado a Barcelona, on cada dia apallissen gent que paga per això, hem de parlar d’un senyor que pren un croissant. No tinc res contra els croissants, jo també me’n cruspeixo, però no els escric una novel·la”.
Per moments, el BCNegra d’ahir va semblar un motí carcerari, com quan el públic aplaudia Camarasa, primer quan va dir que retia homenatge “als que van estar tancats entre aquestes quatre parets lluitant per la llibertat de tots nosaltres i en especial a Salvador Puig Antich, executat a garrot el 1974”. Al final, veient com una part del respectable començava a tremolar, va comentar: “A Estremera i Soto del Real també hi fa molt de fred. Llibertat presos polítics!”. Els sonors aplaudiments no van deixar cap dubte que els lectors sempre saben quin és el seu bàndol. D’aquí un any i un dia ens tornarem a veure.