Adolf Loos: l’arquitecte de la tabula rasa
El Museu del Disseny de Barcelona acull fins al proper 25 de febrer l’exposició Adolf Loos: Espais privats. Comissariada per Pilar Parcerisas, la mostra reuneix una extensa i variada selecció de mobles, objectes, maquetes, plànols, fotografies i material gràfic relacionat amb el treball d’aquest arquitecte que va revolucionar els cànons constructius i estètics de la Viena de principis del segle passat. La proposta de Loos s’oposava frontalment a les formes decoratives promogudes per la decadent monarquia dels Habsburg. La síntesi d’aquest radical projecte de renovació es va plasmar en la seva cèlebre conferència de 1910 “Ornament i delicte”, un dels principals manifestos fundacionals del modernisme arquitectònic. “L’evolució de la cultura es posa de manifest en l’eliminació de l’ornament dels objectes útils”, proclamava Loos en aquest text publicat inicialment en francès el 1913 a Les Cahiers d’Aujourd’hui i que no veuria la llum en alemany fins gairebé vint anys després. Lluny de ser en una simple proposta de renovació estètica, el projecte loosià s’assentava sobre una comprensió moral de l’arquitectura i el disseny. Així, l’ornament representava una simulació, una falsedat immoral, que només servia per accelerar l’obsolescència de les edificacions, el mobiliari i els objectes en general.
Contraposant exterior i interior, Loos posava tot l’èmfasi en els espais que s’amaguen darrere de les façanes, on habiten les persones i es desenvolupa la vida privada. Tal com suggereix la comissària de l’exposició, aquesta priorització dels espais interiors sobre els exteriors es pot entendre com una forma de preservar la intimitat de l’individu i resoldre l’“escissió entre l’ésser individual i l’ésser social”. En resposta als recarregats interiors burgesos de l’època, Loos proposava uns espais fets a mida per al seu ús diari i concebuts específicament a partir de la seva funció. Aquesta preocupació per dissenyar uns interiors que fossin alhora pràctics i confortables va donar lloc al denominat Raumplan, una metodologia de planificació consistent en una distribució de les estances a diferents altures segons la seva funció. “Jo no projecto plans, façanes ni seccions –afirmava Loos–. Jo projecto espais. En realitat no hi ha ni planta baixa ni pis superior ni subsòl, només hi ha espai (...) S’han d’unir els espais de manera que el passatge entre ells sigui imperceptible i natural, però de la manera més eficaç”. El Raumplan s’aprecia de forma molt particular als interiors de la Vila Müller, coetània de la Vila Tugendhat de Mies van der Rohe o la Vila Savoye de Le Corbusier. L’exposició ens descobreix els interiors d’aquesta i d’altres obres de Loos, també d’algunes que mai van arribar a realitzarse com l’espectacular casa que va projectar per a la ballarina, cantant i actriu Joséphine Baker o el projecte de gratacel en forma de columna dòrica que va concebre per al Chicago
Tribune, tot un exercici de post-modernisme avant-lalettre. “Els altres són artistes de l’esquadra, Loos és l’arquitecte de la tabula rasa”, va escriure Karl Krauss en una ocasió.