El nervi de la ciutat
Màrius Serra realitza un viatge en la història de Barcelona per recordar els canvis que va provocar al seu barri, el d’Horta, l’arribada d’un metro que a l’autor li recordava la nervadura del cos humà: “Quan, per fi, el 5 d’octubre del 1967 van inaugurar la parada, el bitllet costava dues pessetes i només van assistir-hi càrrecs tècnics. Ni el bisbe Modrego ni l’alcalde Porcioles ni cap de les autoritats franquistes que surten fotografiades a Virrei Amat”.
El mapa de les línies de metro em feia pensar en els sistemes circulatori, muscular i nerviós dels models d’anatomia
Fa mig segle de l’arribada del metro a Horta. Joan Termes i Roig, un històric lluitador pels drets dels discapacitats a Horta, en prepara una monografia plena de fotos d’època. El tram de Sagrera a Horta, aprovat el 1953, no es va completar fins al 1967. En la meva memòria infantil (vaig néixer el 1963 a Virrei Amat) el metro ja era una realitat. La foto d’una torre d’extracció de terres al passeig de Maragall l’any 1957 em provoca una sensació similar a un gravat sobre les obres de les piràmides egípcies. De nen, dividir la ciutat en parades unides per línies de colors em donava més seguretat que travessar-la en bus, sempre patint per no passar-me de parada. Quan vaig començar a viatjar sol en metro el bitllet costava cinc pessetes i recordo que va trigar molt a pujar a sis, i que llavors calia portar un duro i una pela per si no hi havia canvi. Termes explica que el metro ja arribava a Vilapicina el 1964, però que van trigar tres anys a construir el tram que l’uniria amb Horta. Quan, per fi, el 5 d’octubre del 1967 van inaugurar la parada, el bitllet costava dues pessetes i només van assistir-hi càrrecs tècnics. Ni el bisbe Modrego ni l’alcalde Porcioles ni cap de les autoritats franquistes que surten fotografiades a Virrei Amat.
L’arribada del metro va modificar radicalment l’antic poble de Sant Joan d’Horta, agregat a Barcelona des del 1904. Les obres van obligar a enderrocar unes quantes masies però el canvi principal va ser en el paisatge humà. L’incessant flux subterrani del metro va tenir un influx clar en la superfície. Els metros fins i tot generen toponímia, no sempre coincident amb la tradicional. En la línia blava, el barri dels Indians es va veure sepultat per la denominació conjuntural de les “Viviendas del Congreso” (Eucarístico, de 1952). Per contra, la llavors recent urbanització del Turó de la Peira no es va imposar, sepultada per una denominació més antiga: Vilapicina. Horta va mantenir la seva identitat, reforçada fins fa quatre dies per ser el final de trajecte d’un extrem de la línia V. El primer món que vaig explorar era blau. Anava de Pubilla Casas a Horta, amb alguna incursió roja via Sagrera. Recordo que el mapa de les línies de metro (vermella, blava i verda, perquè la groga no es va inaugurar fins al 1973) em feia pensar en els sistemes circulatori, muscular i nerviós dels models d’anatomia que estudiàvem a ciències naturals. En comptes d’un cos humà, un ésser de contorns difusos, el cos de la ciutat. Mentre preparava el pròleg per al llibre de Joan Termes, he pescat un volum impagable per tafanejar en l’anatomia de moltes ciutats: Atlas de metros del mundo, de Mark Ovenden (Capitán Swing-Nórdica Libros). Hi figuren, diuen els editors, totes les línies de metro del món. De Barcelona en reprodueixen quatre plànols de quatre èpoques i en dos Horta és final de trajecte. Finismetro.