Que comenci el compte enrere
La guerra de desgast entre Esquerra i l’equip de Puigdemont continua. Però comencen a alçar-se veus en públic del seu partit, com la de Marta Pascal, que criden a posar fi al limbe polític català i les seves nefastes conseqüències.
La direcció del PDECat dilluns va reunir la seva executiva i alguns diputats. Abans d’entrar van deixar els mòbils fora de la sala per evitar filtracions i poder expressar-se amb tota la llibertat possible. El debat va ser extens. Durant quatre hores van analitzar la situació d’estancament que pateix la política catalana. En aquest context la coordinadora general, Marta Pascal, va explicar als seus companys que La Vanguardia li havia sol·licitat una entrevista i que tenia previst dir algunes coses que fins ara no havia expressat amb tanta rotunditat. “Catalunya necessita un Govern estable dins de la legalitat”, va ser el titular que va escollir Isabel Garcia Pagan . En efecte, una afirmació que va sorprendre dins i fora de l’independentisme i va causar irritació a Brussel·les i en el nucli de fidels a qui dona suport l’estratègia de Carles Puigdemont.
El debat a la reunió de la cúpula del PDECat es va animar. La majoria dels presents, amb més o menys matisos, va manifestar el seu suport a una solució que faciliti formar govern com més aviat millor i que s’evitin nous processos judicials o s’empitjori la situació dels qui ja estan encausats. També es van sentir algunes opinions discordants, alineades amb l’actitud de resistència que manté Puigdemont. Van ser menys, però n’hi va haver. La publicació de l’entrevista a Pascal va provocar també diferents reaccions. Entre els quadres mitjans hi va haver intercanvi de missatges indignats, però d’altres van fer arribar el seu suport directament –i discretament– a la coordinadora general. La direcció d’ERC va mantenir un silenci que podria interpretar-se com un suport tàcit. A l’entorn de l’expresident es va considerar gairebé una traïció, i al Govern central van llegir l’entrevista amb summe interès, amb una barreja d’impressió favorable i prudent desconfiança.
Per primera vegada en molt de temps Pascal havia expressat en públic i sense gaires floretes lingüístiques el que molts dirigents del PDECat i bona part dels d’ERC opinen en privat, una dinàmica que ha estat habitual en els últims anys, motivada per la por dels líders independentistes a admetre la més mínima reconsideració de la seva estratègia davant la possibilitat que es veiés com un símptoma de covardia o de falta de compromís amb la causa. L’última vegada que un dirigent s’havia expressat amb una sinceritat similar va ser arran d’una entrevista del Punt Avui a Jordi Baiget, en què el llavors conseller d’Empresa insinuava que la via unilateral no seria efectiva i lamentava que el president no compartís els seus plans amb els membres del seu govern i sí que ho fes amb influents persones alienes que no haurien d’assumir conseqüències penals. Puigdemont va fer dimitir Baiget.
Les paraules de Pascal són un punt d’inflexió i un element més per convèncer Puigdemont en una guerra de desgast entre l’expresident i els seus socis, entenent aquests com ERC i el seu propi partit. La pressió sobre ell és cada vegada més gran. Catalunya ha perdut l’autogovern i cada dia que passa és un dia més sense recuperar-lo, i l’Executiu del PP aprofitarà l’article 155 per entrar en un terreny que no s’havia atrevit a trepitjar en gairebé 35 anys: la immersió lingüística.
L’expresident ja assumeix que haurà de designar un candidat perquè sigui investit al Parlament, però es manté en la seva idea d’una presidència a l’exili amb comandament, no merament simbòlica. Fins i tot pot proposar Jordi Sànchez com a aspirant a la presidència per obligar el jutge Pablo Llarena a decidir si el deixa sortir de la presó per ser investit i allargar així el temps mort. En les negociacions entre els independentistes hi influirà també si el magistrat decideix o no empresonar dirigents del PDECat (Marta Pascal i Artur Mas )iERC( Marta Rovira), que declararan la setmana que ve.
L’arma letal de la guerra de desgast és el temps. I la decisió definitiva de Puigdemont es fa esperar. Amb el gest de portar al tribunal d’Estrasburg el veto a la investidura de Puigdemont, el president del Parlament, Roger Torrent, ha guanyat una setmana. Però el republicà sap que d’aquí uns dies haurà de decidir com es pot desbloquejar la situació. La convocatòria d’un ple que aprovi la posada en marxa del rellotge cap a unes eleccions en un màxim de dos mesos si abans no hi ha acord ara apareix com l’única sortida per forçar que la negociació fructifiqui. Aquesta guerra de desgast necessita el seu compte enrere.