L’escola, l’última trinxera?
El conflicte polític a les escoles podria ser el nou camp de batalla a Catalunya. El Govern de Mariano Rajoy, esperonat per Ciutadans, sembla moure’s en aquesta direcció i alguns intel·lectuals l’animen a fer-ho.
Es publiquen diàriament desenes d’articles interessants i és impossible llegirlos tots amb atenció. Hi ha textos, tot i això, que t’atrapen immediatament. Articles que tenen una brillantor cordial, com la mirada d’un bon amic. Articles inquietants, amb el reflex metàl·lic d’una freda intel·ligència. I articles implacables que avisen del que pot venir, amb la llumeta de la por en la mirada. En aquesta última carpeta guardaria un text recent del professor José Luís Álvarez al diari El País de dijous passat.
Álvarez, doctor en Sociologia per Harvard, antic professor d’Esade a Barcelona, autor d’esplèndids articles sobre el lideratge polític, alguns dels quals publicats en La Vanguardia, actualment docent de la Insead a Fointaneblau i Singapur, defensa la “confrontació màxima” a Catalunya com a única via per impedir la independència en un termini relativament curt de temps –cinc anys–, com a conseqüència de la decantació demogràfica.
Aquesta és la seva tesi: “L’oportunitat [de la independència] serà d’aquí uns cinc anys, quan hagin mort la majoria dels arribats a Catalunya als anys cinquanta i seixanta. Llavors l’independentisme superaria el 50%, fins i tot podria arribar al 60-65%. Si s’han sentit tan amos per muntar un cop amb menys del 50%, és imaginable què faran amb més. El ritme maoista de Jordi Pujol tindria un final leninista: una petita empenta seria suficient. Europa amb aquests percentatges ja no bloquejaria la secessió”.
L’exprofessor d’Esade creu que els actuals dirigents sobiranistes han violentat amb les seves presses i les seves baralles domèstiques un pla perfectament traçat. “La falta de sang freda dels successors de Pujol ha espatllat el timing previst. No han estat a la seva altura. Han mostrat debilitats. La més gran és l’aversió de les seves classes mitjanes a les conseqüències econòmiques d’un conflicte intens (...) Per això, els independentistes intel·ligents suggereixen una legislatura “tècnica” [proposta recent d’Andreu Mas-Colell], relaxar la confrontació, recuperar el ritme lent. I quan arribi el moment demogràfic tornar a intentar-ho, perquè continuen disposant dels recursos que Pujol va construir, i perquè no suporten la ferida narcisista d’haver perdut, una altra vegada”.
“Conflicte màxim” davant una secessió gairebé inevitable. Incrementar la tensió política i social a Catalunya, ara mateix, per bloquejar la possibilitat d’una intel·ligent relaxació tàctica de la situació. Poques vegades havia llegit un article tan descarnat. El professor Álvarez admira Pujol –“juntament amb Felipe González, el polític ibèric més brillant del segle XX”– i tem el triomf darrer de la seva astúcia estratègica: “Esperar el declivi demogràfic i cultural d’”els altres catalans” per consolidar la supremacia d’“els de casa”.
Avivar el conflicte abans que sigui massa tard, suggereix José Luis Álvarez. Com? Excavant trinxeres a l’interior de les escoles. Així dibuixa el seu pla de combat el professor de Fointanebleau: “Existeix una batalla que sorprendrà els sobiranistes, que pensen que el constitucionalisme no s’hi atrevirà. S’aplica al seu centre de gravetat. És tan decisiva que els independentistes no tindran més remei que anar contra l’escomesa, fer servir tots els seus recursos, lluitar fins al final, units, comptant amb un PNB que es posarà a favor seu. Poden guanyar, però si perden esgotaran la seva voluntat i els seus recursos. És la confrontació màxima, concentrada, final. Aquesta batalla és portar una reforma constitucional que cancel·li la immersió lingüística educativa en una sola llengua. Si el constitucionalisme no s’atreveix a plantejar-la, ara, Catalunya serà independent, quan “toqui”, com diria Jordi Pujol”.
Vaig llegir l’article d’Álvarez dijous al matí a l’AVE Madrid-Sevilla, mentre em dirigia a la capital andalusa per participar en un debat sobre la qüestió de Catalunya amb l’expresident andalús
José Rodríguez de la Borbolla . Em vaig quedar una mica atònit. Conec l’autor i he admirat alguns dels seus textos sobre el lideratge polític. Em va atrapar la cruesa del seu article i l’articulació intel·lectual del diagnòstic. Em va inquietar la fredor moral amb què suggereix a l’Estat la promoció d’un “conflicte màxim”, i la terrible dimensió agònica de la seva proposta: enceneu Catalunya abans que sigui massa tard! Vaig comparar el text d’Álvarez, amb un article recent de l’acadèmic Francisco
Rico al mateix diari, en què es defensava, en to mordaç, tot el contrari: a Catalunya no ha passat res que veritablement ens hagi d’inquietar. “Els vots independentistes –escrivia Rico fa un parell de setmanes– expressen un ideal purament teòric sabent que no es realitzarà mai”.
Durant el viatge van passar dues coses. Al pati d’escola de Twitter, Antonio Baños, exdiputat de la CUP i tertulià efervescent, un personatge que podria tenir un paper a les primeres novel·les de Eduardo
Mendoza, va cometre la baixesa de ridiculitzar la parla andalusa, per tal d’escarnir el debat sobre Catalunya convocat a Sevilla. Aquest senyor ha estat portaveu d’una entitat sobiranista que es diu Súmate, teòricament orientada a guanyar adeptes entre la població castellanoparlant de Catalunya.
Quan el tren deixava enrere Còrdova, van començar a saltar informacions que atribuïen al Govern de Mariano Rajoy la ferma intenció de modificar el model escolar català. Vaig pensar en una possible sincronització entre Álvarez i Moncloa, que vaig desestimar tot seguit. Els engranatges amagats rares vegades s’exhibeixen. La coincidència més aviat obeeix a aquell fenomen que els alemanys anomenen l’“esperit del temps”. Zeitgeist: el clima intel·lectual i cultural d’una època.
No havia llegit mai un article tan pessimista sobre la continuïtat d’Espanya.
El professor José Luis Álvarez teoritza el conflicte escolar com a última opció per salvar Espanya