Atemptats sense respostes
Només uns dies després del 17-A la societat i els mitjans tornaven a estar embrancats en el procés sobiranista, en plena ebullició
La vigília dels atemptats de Barcelona i Cambrils, les incògnites sobre el referèndum de l’1-O marcaven l’inici del curs polític, després d’una curta aturada estival. I no havia passat ni una setmana des del fatídic 17-A –mentre la Rambla es continuava omplint d’ofrenes– que el procés sobiranista havia tornat al primer pla de l’actualitat. Canviar l’agenda seria donar una victòria als terroristes, es va dir. Aquells dies, els diaris parlaven de gihadisme i d’urnes en pàgines consecutives. Va ser l’agenda política la causa que es passés pàgina tan ràpid? Quins factors van influir en la brevetat del dol col·lectiu? La seqüència d’atemptats a París, Brussel·les i Niça va crear una espècie de rutina de terror que va insensibilitzar? Molts interrogants continuen oberts, sis mesos després.
“Un dels recursos més importants que tenim per afrontar un conflicte és fer alguna cosa, per no patir per la impotència. Quan la gent encén espelmes, porta flors i escriu missatges és com un acte grupal de reconquesta del lloc on d’altres van sembrar el terror”, explica Sara Bosch, psicòloga especialitzada en víctimes d’experiències traumàtiques. Tot i això, assenyala que després d’aquella resposta inicial, la gent passa pàgina, i això, de fet, és el més saludable. “La societat té els seus mecanismes per superar un trauma i l’eslògan que va sorgir a Barcelona, el ‘no tinc por’, va calar en l’actitud de les persones –afegeix–. Molta gent va decidir tornar a la Rambla, normalitzar la seva vida sense caure en la trampa de la por, que és el que busquen els terroristes”.
És important continuar endavant, però a diferència del que va passar a Barcelona, després dels atemptats de Madrid del 14 de març del 2004 els rituals de dol dels ciutadans van aguantar durant tres mesos a les estacions de tren que van ser l’objectiu de les bombes. L’antropòloga de l’Incipit-CSIC Cristina Sánchez-Carretero, directora del projecte El archivo del duelo sobre el 14-M, destaca la influència dels mitjans en aquell comportament. El patró ritual de portar flors per marcar l’espai, subratlla, s’encomana per la difusió. “Els atemptats de Madrid van ocupar pàgines dels mitjans de comunicació durant més temps que no pas els de Barcelona. Era una altra situació política. No és que els mitjans ens diguin com cal seguir aquests rituals, però es cocreen i es reprodueixen. Té la seva importància. Hi ha autors que parlen de l’homo mediaticus”, assenyala.
Sánchez-Carretero destaca la influència de l’agenda política en el fet que l’atemptat de la Rambla perdés presència als mitjans. El procés va ocupar l’espai i va deixar l’atemptat en un segon pla, assenyala. Un altre element que hi va poder influir és que les víctimes de Barcelona eren majoritàriament turistes. “A Madrid, un terç dels morts eren d’origen estranger, però en l’imaginari de la gent eren treballadors i podien identificar-se amb ells”, assenyala. “La proximitat del lloc on passa i la sensació que ‘podia haver-me passat a mi’ són claus perquè algú senti més proper un atemptat”, subratlla.
En els dies posteriors al 17-A, es van plantejar moltes qüestions relacionades amb la seguretat, des de les barreres físiques per impedir un altre atemptat amb una furgoneta fins a la difícil qüestió de la coordinació dels cossos policials. Per què van fallar els radars? Per què es van radicalitzar uns joves que havien nascut al Marroc però que s’havien educat a Ripoll? Qüestions com aquestes es van debatre aquells dies, però no es van abordar amb profunditat. “Aquestes accions concretes de caràcter polític es donen immediatament després dels atemptats, sentim que ens estan ferint a tots. Aquella comunitat imaginada, com l’anomenem els antropòlegs, sorgeix com una reacció dolorosa i es pot recuperar per si passa una altra vegada una cosa semblant”, apunta Sánchez-Carretero.
La psicòloga Sara Bosch, que coordina la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (www.uavat.es) i ha tractat moltes víctimes d’atemptats, assenyala que per a elles és molt important que la societat recordi els aniversaris dels atemptats. “Un atac terrorista mostra la bipolaritat del món: els dolents, que són la gent que mata a sang freda i els bons, nosaltres. I els del bàndol dels bons hem de recordar el que ens uneix”, assenyala.
“El debat entorn d’un atemptat es produeix en el moment i es reobre si hi ha un atac similar”