A propòsit dels afers a la feina

Els anomenats embolics o afers en l’àmbit laboral no són el que semblen i cal veure si desmotiven o incrementen la productivitat. L’únic és que tenen mala premsa i sempre hi ha alguna autoritat disposada a engarjolar els embolics de proximitat.

L’últim beneit és el primer ministre d’Austràlia, el conservador Malcom Turnbull, que ha prohibit als seus ministres tenir relacions –i a sobre sexuals– amb el personal, “sense importar si estan casats o solters” (i els divorciats, què?). Turnbull, esclar, viu a les antípodes i és un conservador, imagino que feliçment casat.

A mi que els ministres d’Austràlia no puguin tenir un rotllet amb la subsecretària d’Assumptes Aborígens de Tasmània, em treu la son tant com a vostès. Em sap greu, en canvi, per tots els amics i amigues que han trobat a prop el que d’altres busquem lluny i el prestigi laboral dels quals pot quedar en dubte només perquè de les 14 a les 17 hores –amb preferència dilluns i divendres– tenen un dinar de treball del qual tornen la mar de guapos i disposats a donar-ho tot la resta del dia.

Els embolics a la feina no són una tragèdia: són un factor dinamitzador i donen tema de conversa

El capitalisme és molt liberal i s’ho fa tot sol, de manera que conec poques empreses que prohibeixin intimar els seus treballadors. Alguns empleats, a més, amb el temps es casen o lloguen un estudi a prop de la feina. Posar portes al camp és propi de governants amb ínfules i ja el Che Guevara, ministre d’Economia del primer castrisme, va voler prohibir aquestes relacions, específicament amb les secretàries, i al final tots els ministres murmuraven que el Che era un camarada pallissa i les seves secretàries unes revolucionàries que Déu-n’hi-do que no es mereixien sospites ni menyspreus.

Jo no he tingut cap embolic a la feina amb les companyes de plantilla, la qual cosa ni és mèrit ni és demèrit, i lluny de millorar la meva concentració, presència i no absència laboral ha estat contraproduent perquè s’acaba buscant igual però una mica més lluny, i ja sabem que el trànsit a Barcelona està molt malament i que és bo dormir set hores a la nit.

Què pensen sobre això les escoles de negocis? No us ho prengueu malament, però si hagués anat a una escola de negocis no estaria ara escrivint aquesta columna en un hotel de Madrid amb el so ambient desfermat, sinó passejant per la Cerdanya. Ni idea. Suposo que apliquen el sentit comú i es fan el longuis, el Don Tancredo o diuen que d’allò que els ulls no veuen, el compte de resultats no se’n ressent.

Els embolics laborals estan lluny de ser una tragèdia i són mostra de vitalitat, dinamisme i energia. Jo m’imagino que al Ministeri d’Agricultura regna un ambient val·lisoletà i si hi ha algun embolic acumula quinquennis a diferència de les firmes de noves tecnologies. A més, alegren les capelletes de les empreses i en comptes de ficarse amb els caps ens permeten jutjar, esport nacional.