Bretxa salarial inacceptable

É S inacceptable en ple segle XXI que una dona guanyi menys que un home fent la mateixa feina. Però és així. La recerca de solucions per reduir la bretxa salarial existent entre sexes ambproufeinesavançaaEspanya.Aquestésunproblema que, de manera recurrent, es col·loca entre les principals preocupacions de la societat. No n’hi ha per menys. Segons l’Institut Nacional d’Estadística les dones cobren un 11,60% menys que els homes, mentre que els sindicats eleven la diferència fins al 23,50%, gairebé una quarta part.

En teoria, per combatre la bretxa salarial entre sexes, n’hi hauria prou amb una actitud més decidida dels sindicats per exigir-ne el final a les empreses, de la inspecció de Treball per evitar-la, del Parlament per legislar millor sobre això i de les dones mateixes per denunciar-la amb garanties que no perdran el lloc de treball per fer-ho. Tot això unit podria donar lloc a una estratègia eficaç per afrontar el problema, però tampoc no n’hi hauria prou.

Alguns països han inaugurat el 2018 legislacions innovadores contra la bretxa salarial. Islàndia obliga les empreses amb més de vint-i-cinc treballadors a demostrar, mitjançant un certificat oficial, que compleixen amb la igualtat de salaris. A Alemanya, les grans empreses estan obligades a informar les seves empleades sobre quant cobren els seus companys per la mateixa feina.

A Espanya, l’Estatut dels Treballadors ja estableix el pagament d’igual salari per la mateixa tasca sense discriminació de sexe. Ara la ministra de Treball, Fátima Báñez, en la línia d’aquells dos països, vol forçar el compliment de la llei amb més transparència. En aquest sentit projecta obligar que les grans empreses, amb més de 250 treballadors, informin per llei regularment sobre els sous dels seus treballadors, tant sobre la remuneració fixa com sobre els complements, desglossats per sexe. També contempla que les empreses facin auditories salarials externes i apliquin plans d’igualtat.

Aquestes mesures semblen un gran avenç però, a la pràctica, l’abast serà molt limitat: primer perquè no planteja sancions en cas d’incompliment i, segon, perquè la majoria d’empreses a Espanya són de dimensió petita o micro. Sembla evident, per tant, que caldria exigir més ambició a la reforma plantejada.

Les dones pateixen una doble bretxa salarial. La primera és la que els suposa cobrar menys per la mateixa feina. No és perquè el seu salari base sigui diferent, la qual cosa seria clarament il·legal, sinó perquè els homes acostumen a cobrar més plusos de productivitat, fins a un 44% més, ja que la seva feina és més valorada per les empreses. Això hauria d’intentar equilibrar-se a través de la negociació col·lectiva amb més voluntat de les parts.

La segona bretxa salarial, molt més difícil d’afrontar, és la que es produeix com a conseqüència del tipus de contractes –fonamentalment a temps parcial–, horaris i responsabilitats que les dones es veuen obligades a acceptar per una funció que socialment les situa en una posició de desavantatge que les discrimina negativament per tenir accés a treballs i a ingressos salarials similars als dels homes. Per resoldre aquesta segona bretxa salarial es fa precisa la necessària articulació d’una conciliació laboral i familiar més profunda que permeti una efectiva corresponsabilitat compartida de la maternitat i de les feines de casa, juntament amb un canvi cultural i empresarial que valori equitativament la feina de les dones. Només en la mesura que s’avanci en aquests aspectes es podrà assolir més equilibri laboral entre homes i dones, cosa que, ara com ara, sembla llunyana.