La paràbola del rei bo
El dia de Sant Valentí no sempre porta males notícies. El 1929 hi va haver la famosa matança de Chicago en la qual van caure set infeliços en mans dels gàngsters d’Al Capone; fa cinc anys l’atleta Oscar Pistorius va triar la data dels enamorats per matar la seva nòvia a trets; fa cinc dies un noi va aprofitar el dret constitucional que tot nord-americà té a comprar fusells d’assalt, a la venda als supermercats al costat dels iogurts i els ous, per massacrar 17 innocents en una escola de Florida.
Però aquesta setmana hi va haver també una bona nova, una cosa bastant insòlita –no només per ser el dia de Sant Valentí– en els temps beneits en què vivim: va caure un tirà i tot un poble ho va celebrar. Va passar en un país acostumat a oferir ensenyaments morals a la humanitat, el principal el del rei bo que emergeix de la presó sense ressentiments i allibera el seu poble sense ànims de revenja. Avui ens dona el del rei dolent enderrocat que, si el conte acaba com cal, el poble ficarà a la presó.
Ja que la primera paràbola és de sobres coneguda, em concentraré en la segona, que és més creïble i conté més paral·lelismes amb el comportament de les persones quan obtenen el poder. Qualsevol semblança que el lector cregui que detecta amb la realitat de la seva pròpia terra (per exemple Espanya o Catalunya) és pura coincidència. Qualsevol semblança amb personatges veritables o amb fets reals (PP, Jordi Pujol, casos Gürtel o Nóos), també.
El rei dolent es diu Gedleyihlekisa, paraula que significa “Aquell que somriu però pensa a fer-te mal”. Durant els anys que va ocupar el tron va ser sempre fidel al seu nom. Va proclamar sense parar la seva devoció al poble, especialment el seu compromís amb els més desfavorits, però va utilitzar el poder per al de sempre: enriquir-se a si mateix, a la seva cònjuge i als seus fills; atorgar contractes públics a empresaris companys a canvi d’enormes suborns; blanquejar milions d’euros a l’exterior; intentar corrompre els mitjans i el sistema judicial.
Va triomfar en tot tret d’això últim. Amb prou feines passava una setmana sense que la premsa revelés una altra de les seves malifetes, es van arribar a sumar 783 denúncies contra ell i el Tribunal Constitucional el va obligar a tornar molts milions al poble. Gedleyihlekisa ho va negar tot, va denunciar “les mentides” dels seus enemics polítics, “els traïdors del poble”, i va insistir amb una cara dura heroica a aferrar-se al poder.
Però la paràbola té un final feliç, i una lliçó exemplar. Va passar el que hauria de passar amb més freqüència en altres llocs. El pes de les proves en contra seva va ser tan gran que la seva pròpia cort no va tenir més remei que apunyalar-lo i instal·lar al seu lloc un rei nou, impol·lut i volgut per les multituds.
Sud-àfrica (sí, parlem de Sud-àfrica, el país de l’arc de Sant Martí) viu avui un moment d’optimisme i eufòria no vist des que el rei bo, Nelson Mandela, va liquidar la tirania racial de l’apartheid i va ascendir al poder el maig del 1994, posant fi a tres segles i mig de govern blanc. El rei dolent, el que es va veure obligat pel seu propi partit a presentar la dimissió el dia de Sant Valentí, es diu (no m’ho invento) Jacob Gedleyihlekisa Zuma. És zulu però en els seus nou anys en la presidència va actuar amb gairebé el mateix menyspreu cap als seus compatriotes negres que els seus antecessors blancs.
Hi ha molts herois i heroïnes en aquesta història, ningú més valent que una dona anomenada Thuli Madonsela que el 2014 va fer públic un llarg informe en el qual va comprovar com Zuma es va gastar 25 milions d’euros de diners públics per construir-se una residència de luxe en una de les regions més pobres del país. Madonsela, que ostentava el càrrec oficial de protectora pública, va citar una altra paràbola al començament del seu informe, la que es va inventar l’escriptor britànic George Orwell a la novel·la satírica La rebel·lió dels animals. Qualsevol persona que tingui el més mínim interès en la política té l’obligació de llegir-la. Explica amb irònic enginy la història que es repeteix una vegada i una altra a tots els continents en els últims cent anys, la d’un grup d’idealistes que prenen el poder però amb el pas del temps es veuen seduïts per l’autoritat, la pompa i els diners i es converteixen en la imatge i semblança dels dèspotes que van enderrocar.
Semblaria que es tracta d’un gen defectuós en l’animal humà. Un comença al capdavant d’un govern amb les millors intencions, dedicat amb fervor al bé comú, i al cap d’un temps (sis anys, set... potser hi hagi una fórmula científica...) es transforma en un egòlatra dedicat únicament al bé propi.
Mandela va tenir la inusual sagacitat d’anunciar tan bon punt va assumir la presidència que se n’aniria als cinc anys, després de concloure el seu primer mandat. El que va ocórrer a Sud-àfrica va ser que el seu partit, el Congrés Nacional Africà (ANC), es va perpetuar en el poder i es va acabar podrint. Allà prossegueix avui, però ara amb un altre rei bo al comandament, el flamant president Cyril Ramaphosa.
El vaig conèixer prou bé quan vaig viure a Sud-àfrica entre el 1989 i el 1995. Va ser un líder sindical brillant en els anys més repressius de l’apartheid, després cervell de l’ANC en les negociacions que van acabar amb la cessió del poder dels blancs a la majoria negra. Apartat del seu partit poc després pels Zuma i altres corruptes, es va dedicar als negocis i es va fer ric –prou ric perquè ara no hagi de caure en la temptació de robar diners públics–.
Avui Sud-àfrica celebra l’ocàs de Zuma i l’ascens de Ramaphosa, el preferit de Mandela al seu dia, com un segon alliberament. En una època en què hi ha tants imbècils o mediocres en el poder, es dona el feliç cas que el ciutadà més preparat per presidir el seu país és el que el presideix. De nou el país de l’arc de Sant Martí és un exemple per a la humanitat. Com alguns dirien el dia dels enamorats, que sigui etern, mentre duri.
En una època en què hi ha tants imbècils o mediocres en el poder, es dona el feliç cas que el ciutadà més preparat per presidir el seu país, Sud-àfrica, és el que el presideix