Temps d’hipèrboles
Crec que Antoni Bassas és un comunicador competent i versàtil, d’agradable tracte personal. Per això em van sorprendre una mica unes declaracions seves en les quals es comparava amb els negres d’Alabama. És a dir, amb els descendents d’esclaus explotats als camps de cotó meridionals dels EUA, país on encara avui es practica la segregació racial. Concretament, Bassas va dir que l’1-O, al col·legi electoral, es va sentir com aquells negres que als anys 60 van lluitar pels seus drets civils. Sense cobertura, afegiria jo.
Miro en Bassas i no li sé veure les faccions ni la pell fosca d’un negre. Tampoc no li veig l’escàs ascendent social o la postració econòmica de tants negres d’Alabama, estat governat aleshores pel racista George Wallace. Més aviat veig a Bassas com una figura destacada i benestant de l’establishment nacionalista. Per tant, tendeixo a interpretar les seves paraules com una hipèrbole; com una manera de presentar una cosa com a més greu o rellevant del que és. En aquest cas, la cosa va ser l’estúpida repressió del referèndum de l’1-O.
L’independentisme ha exhibit més imaginació que fiabilitat en comparar-se amb altres lluites socials i amb altres icones polítiques. Gandhi o Mandela, que van ser líders de vida sacrificada, despresa i a la fi triomfal, han estat enaltits per molts sobiranistes com els seus referents, amb la intenció, sospito, de convertir-los en virtuals germans de lluita i en suposats legitimadors de les seves aspiracions particulars. Com si l’independentisme ja fos un calc dels combats de Gandhi, de Mandela o dels negres d’Alabama i mereixés idèntic homenatge. Uns qualificaran aquesta associació d’hipèrbole. D’altres, d’ofensa cap als referents al·ludits.
Crida l’atenció que fins i tot veterans professionals del periodisme recorrin a hipèrboles. Potser cal atribuir-ho a un fet que, atesa la inèrcia del procés, el soroll que genera i l’atenció que reclama, pot passar una mica inadvertit. Em refereixo al desequilibri creixent entre la base massissa real de l’independentisme unilateralista i el sostingut estrèpit que produeixen els seus altaveus. És sabut que el 21-D les forces independentistes van obtenir, amb el 47,5% dels vots, 70 diputats i la majoria absoluta en un Parlament de 135. També ho és que va guanyar les eleccions Ciutadans, i que els no sobiranistes (Cs, PSC i PP) van sumar 1.902.061 vots (sense comptar els 326.360 d’En Comú-Podem), davant els 2.079.340 que sumen JxCat, ERC i la CUP. Aquestes són les xifres de l’ajustada majoria indepe. Ajustada i, un cop més, insuficient per dictar canvis estructurals. Més encara si assumim que gairebé la meitat del bloc independentista –ERC– és ara partidaria d’acatar la Constitució. La qual cosa deixa els que esperen obtenir la independència tirant pel dret reduïts a una mica més d’una quarta part del Parlament. O potser menys: entre els diputats de JxCat també n’hi ha d’afins a la direcció del PDCat, que aposta per avançar sense saltar-se la Constitució. Així doncs, la meitat dels diputats del Parlament estan per la independència, però el percentatge que pretenen assolir-la fora de la llei és minoritari. Tot i això, és aquesta minoria abanderada per Puigdemont la que està bloquejant l’escena política, comprometent l’economia dels catalans, demorant la formació de Govern i contribuint a la permanència del 155, amb tot el que això pot suposar. Malgrat que ja està demostrat que per aquesta via s’arriba abans a Estremera o a Brussel·les que al Palau de la Generalitat, seu del Govern, o al Parlament, que no té per missió fer l’onada al Govern, sinó controlar-lo.
La realitat és tossuda. Però els propagandistes de l’independentisme, ben organitzats i insomnes, la maquillen hiperbòlicament perquè s’assembli al seu somni. Ho fan en els mitjans de comunicació públics, per als quals el ventall de notícies i temes de debat d’interès s’ha reduït dràsticament, a favor del procés i en contra de tota la resta. I ho fan en els espais públics, on intenten imposar-se als qui, anant a la recerca d’esbarjo, toparan amb la doctrina. Em refereixo al Camp Nou, on ja s’ha cronificat el ritual independentista; o a les estrenes teatrals en els prolegòmens de les quals es llegeixen manifestos indepes; o a la cavalcada de Reis en la qual la il·lusió infantil es tinta de groc; o a la cerimònia de lliurament dels premis Gaudí, on el cinema sembla un pretext per al discurs sobiranista; o a la dels premis Goya, amb unes vencedores catalanes que van ser criticades per col·legues indepes que no havien guanyat res però que n’esperaven suport polític. Com si el cinema català es defensés millor amb arengues patriòtiques que amb bones pel·lícules... Continuem ancorats en el temps d’hipèrboles. Però el realisme és ara més urgent que mai.
Hi ha un desequilibri creixent entre la base real de l’independentisme i l’estrèpit dels seus altaveus