Quaresma, el gimnàs i el gosset
Cada matí, molt aviat, quan surto de casa veig moltes persones passejant gossos perquè facin les seves necessitats. Algunes vegades, per desplaçar-me a l’aeroport o a l’estació ferroviària, he sortit a les 5 del matí o abans i sempre he topat amb algun veí de tornada amb el gos. A ple hivern, de passeig pels carrers gèlids a les cinc del matí en benefici de la bufeta del gos. I no un dia, sinó un i un altre, i tots. M’admira tant de sacrifici.
Al·lucino també quan veig moltes persones als gimnasos. Uns van al galop vessant suor en una cinta, d’altres basculant amb esforç en una el·líptica i un gran nombre torturantse amb estiraments i flexions a les més diverses màquines de fitness.
Pel seu costat, cada any l’operació biquini comporta per a la boca de milers de dones una immensitat de negacions, i no és més que una part dels esforços de moltes, i de molts, practicant una dieta suposadament saludable però més pensant en el perfil del cos que en la pròpia salut. Més fort és encara el creixement exponencial de les intervencions de cirurgia estètica en persones que ja tenien un bon físic i no han patit cap trauma que exigeixi recompondre l’aspecte extern o mitigar el deformat.
Tot l’anterior mostra una acumulació de sacrifici que la societat ha assumit no només amb naturalitat, sinó que l’aplaudeix i promou. Com a contrast, quan algú per motius religiosos fa alguns sacrificis, que a més solen ser molt menors que els citats, és rebutjat i qualificat de fanàtic i sectari, a més de mancat de sentit comú i de criteri propi.
Coincideix que estem en el període litúrgic de Quaresma, en el qual l’Església proposa als seus fidels més oració i alguns sacrificis en forma de dejuni i abstinència. Tot això per unir-se a Crist preparant la Passió, Mort i Resurrecció, la gran festa de la Pasqua.
Com a element substancial, a més, la confessió i comunió almenys anual. Cadascú hi pot afegir petits sacrificis dels quals ningú no s’adonarà i que sovint estaran dirigits a l’atenció o servei a les persones. Tot això amb alegria, sense sentirse víctima.
Encara que l’Església ho continua proposant, les paraules mortificació o penitència han desaparegut de les homilies i la catequesi de no poques esglésies catòliques de Catalunya, d’Espanya. Xoca amb l’ambient i resulta més còmode ser políticament correcte. Però el papa Francesc evidencia que el sacrifici amb oració i dejuni no és cosa del passat. Ho ha dit moltes vegades i per al 23 de febrer, divendres de Quaresma, ha convocat una jornada especial en aquest sentit per demanar a Déu per la pau del món.
El Papa ho va anunciar després de l’oració de l’Àngelus del passat 4 de febrer i va explicar que aquest dia d’oració i dejuni està dirigit a implorar a Déu el final de conflictes prolongats al món. Va esmentar de forma especial els de la República Democràtica del Congo i el Sudan del Sud, països sumits en llarguíssimes guerres civils.
Francesc va convidar també els no catòlics i no cristians a unir-se a aquesta iniciativa de demanar per la pau “en la modalitat que considerin més convenient”, afegint que “el nostre Pare celeste escolta sempre els seus fills que li imploren en el dolor i en l’angoixa”.
El 4 de febrer el Papa va demanar que cadascú es plantegi a consciència davant de Déu: “Què puc fer per la pau?”, i va dir que “les victòries obtingudes amb la violència són falses victòries. Treballar per la pau fa bé a tothom!”.
També el cardenal Joan Josep Omella ha convocat els joves de l’arxidiòcesi de Barcelona a una Eucaristia i veneració de la Creu, que aquest any serà la creu de Mossul, que prové de l’església de San Simó de Bartella, a l’Iraq, destruïda per l’EI i actualment en reconstrucció. Han portat la creu amb el suport d’Ajuda a l’Església Necessitada.
La penitència per motius espirituals no ha desaparegut encara que sigui poc popular. És l’oració de cos. I sempre em pregunto per què els nostres mitjans de comunicació parlen del principi del Ramadà musulmà i el final i en canvi s’obliden de la Quaresma cristiana.
Actuar així és raonable al Caire, Rabat o Teheran, però no aquí, on, amb tots els dèficits, els cristians continuen sent molts més.
Em pregunto per què els nostres mitjans de comunicació parlen del principi del Ramadà musulmà i s’obliden de la Quaresma cristiana