El #MeToo de Hollywood es transforma a la Berlinale en l’‘Speak up!’ europeu
El festival convida el sud-coreà Kim Ki-duk, condemnat per haver pegat a una actriu
Com diria –com va dir– Oscar Wilde, “en aquest món tot té a veure amb el sexe excepte el sexe, que té molt més a veure amb el poder”. Ahir va ser a la Berlinale el dia d’Oscar Wilde amb l’estrena de The happy prince, sobre els últims anys de l’escriptor irlandès. Un film que marca el debut en la direcció de Ruppert Everett, potser el més wilde dels actors anglesos.
Però també es va parlar a la Berlinale, i molt, de sexe i poder. D’abús i d’assetjament. Enmig del fort debat que té commocionat el món de l’entreteniment, el director de cinema sud-coreà Kim Kiduk (Hierro 3), condemnat al desembre passat al seu país a pagar 5 milions de wons (4.600 dòlars) per bufetejar una actriu, va explicar que els seus records del que va passar són molt diferents dels que la dona –de la qual no s’ha volgut revelar el nom– diu recordar. L’actriu va acusar el director de maltractament i d’assetjament sexual, tot i que aquesta última acusació va ser desestimada pel tribunal.
Kim Ki-Duk, guanyador del Lleó d’Or a Venècia per Pietà (2012), presenta a la Berlinale Inkan, Gongkan, Sikan giro Inkan (Humà, espai, temps i humà), una paràbola sobre la humanitat entesa des d’una perspectiva molt poc optimista, la veritat, on uns personatges sense nom ni biografia es troben tancats en una vaixell de guerra, i allà s’embranquen en una cruel espiral per la supervivència que els portarà a la violència d’uns contra els altres. “N’assumeixo la responsabilitat”, va dir Ki-Duk.
La Berlinale va decidir convidar el cineasta, “per fer una aportació al tema difícil però important dels abusos”, segons va explicar a diverses agències de comunicació l’espanyola Pau Lázaro, directora de la secció Panorama, en què s’enquadra la nova pel·lícula del sud-coreà. “Kim Ki-duk ens va confirmar que estava disposat a debatre públicament la qüestió, que va més enllà de la seva pel·lícula”, afegeix Lázaro. El cert és que la polèmica ha ajudat a vendre entrades per veure Inkan, Gongkan, Sikan giro Inkan, polèmica per si mateixa.
Ahir també va ser el dia del llançament de la iniciativa Speak up!,
parla clar o fort, es podria traduir, impulsada per un bon nombre de professionals del sector de la producció reunits a la Berlinale. Una iniciativa que vol superar el #MeToo americà i que proclama una sèrie de normes –o guies de conducta– per als professionals del sector.
L’objectiu de la normativa, expliquen els seus impulsors, és reduir el nombre de casos d’abusos sexuals. El moviment Speak up! declara, en el seu manifest fundacional, “L’era del silenci ha quedat enrere. L’abús ha estat ignorat massa temps... Els homes i les dones d’aquesta indústria hem decidit que ja n’hi ha prou”.
El manifest pot reobrir la polèmica que travessa el món de l’espectacle de banda a banda. A final del XIX, Oscar Wilde va ser el gran polemista de l’època. Què n’hauria dit de tot això? La seva llengua esmolada el va posar en compromisos en la carca Anglaterra victoriana, però van ser les seves opcions sexuals les que el van acabar portant a la presó de Reading. D’allà va sortir amb el manuscrit
De profundis, una llarga carta d’amant ofès, i amb poc més. Malalt i pobre, Wilde va deixar Londres i es va instal·lar a París. D’aquells anys finals de l’autor d’El retrat de Dorian Gray parla el film The happy prince, en què Ruppert Everett assumeix el paper de Wilde i també la direcció de la pel·lícula. Homenatge en tota regla, pinta l’escriptor com un ésser autodestructiu, i recrea la seva peripècia fatal mitjançant reminiscències i records del passat. The happy prince és resultat d’un acte d’amor per part d’Everett, primer a l’escriptor, a Wilde, i al que representa. I després al coratge.
I de passada el certamen ens va
Rupert Everett presenta ‘The happy prince’, sobre els tràgics últims anys d’Oscar Wilde
oferir un parell de pel·lícules totxo, benintencionades però que si et cauen a sobre fan mal. Dovlatov, del rus Alexey German Jr., parla de l’escriptor rus del mateix nom, una gran figura a la Rússia actual, però oblidat durant anys. Corren els anys setanta i el jove Dovlatov (1941-1990) viu a Leningrad apressat pels seus propis dubtes i per la persecució de Bréjnev, que el té a la llista negra. Com té el seu amic Joseph Brodsky. Dovlatov vol escriure sobre la realitat, però la realitat li nega el dret a existir. Pot sonar èpic, però German Jr. aposta pel pes de la quotidianitat que cau sobre l’espectador. Transit, de l’alemany Christian Petzold, és un Casablanca, una mica Kafka i un molt mala consciència, pels temps en què el refugiat és l’oblidat. La víctima de tots.